Coi, al que compra un detergent li pots dir moltes coses, moltes, però no que la teva marca renta més blanc que les altres. Són molts anys sentint que el frotar se va acabar i no, encara no hem acabat ni de començar. Això no ho digueu més, sisplau, ja n’hi ha prou, redéu, perquè una cosa és mentir, que ja sabem que la publicitat i la propaganda menteixen. I una altra molt diferent és insultar. No insulteu a la gent, per favor, si ho podeu evitar no ho feu. Quan una dona o un home — o un ésser humà que no es considera ni home ni dona sinó tot el contrari — descobreix que la seva parella li fa el salt i s’hi encara, collons, no feu servir la frase: no és el que t’imagines. O el recurs de t’ho puc explicar. Feu el favor, manoi.

Casumdena. Una cosa és fer el salt i una altra considerar que la persona amb qui estàs parlant és idiota recalcitrant i interestel·lar, no et fot? Una nit que vaig compartir una taula i la fresca amb Anna Puigdemont i Eduard Pujol a Amer dels presidents, el polític, aleshores arximandrita majúscul de Junts, em va dir que no acceptava les meves crítiques. Que no. Jo tampoc hi comptava pas, la veritat. El que no m’esperava gens, però, és que s’inflés de pit i m’etzibés que jo no entenia la complexitat de la política. O dit altrament, que només els molt intel·ligents com ara ell mateix podien veure el vestit nou de l’emperador. El recurs era tan vell i gastat que em va alarmar, recony. No van passar ni tres o quatre dies que me’l van acusar d’assetjament sexual i me’l defenestraren. En un tres i no res el crucificaren, mataren i sebolliren. Aquell crani privilegiat.

Només els molt intel·ligents, els superdotats, deuen haver vist amb claredat els nous vestits imperials de Laura Borràs i de Jordi Turull en l’executiva d’ahir de Junts per Catalunya. Que santa Llúcia els conservi la visió i fins i tot la vista. Almenys aquest cronista torracollons diria que anaven ben conills però és que com més corda dónes més s’hi acaben penjant. Que vestit d’Adam anava també Francesc de Dalmases i Thió quan deia que tota la determinació, tota la generositat i tota l’exigència per redreçar la via cap a la independència. Engalta i alça Manela. La dona més important de la política catalana, per la seva banda, va assegurar que no podem decebre més l’electorat independentista quan és evident que poden i que continuaran podent. Són poderosos. Perquè la decepció és imparable com més feridor és el llenguatge que fan servir. I roda pedregar avall. I no penseu que he triat les frases més ridícules i marcianes de totes, i ara. M’he limitat a les que han anat escampant per totes les xarxes els comunicadors del partit. Com la de Jordi Turull que assegura: així no podem continuar. Mecatxis. Mentre Junts hagi de ser lleial a Esquerra Republicana — com va establir Jordi Sànchez en el seu darrer discurs com a secretari general — així continuaran indefinidament. Fins a l’extinció de l’espècie humana.

La frase de Jordi Turull que continua l’anterior és encara més demolidora. És una frase genial, mercurial, perquè a mesura que enraona va allunyant el que ha de dir, va inflant el gos, va passant la pilota endavant, va desplaçant-se psicològicament cap a un horitzó que, per definició, sempre quedarà a la mateixa distància: a la quinta forca, o allà on Jesús va perdre l’espardenya. Diu Turull que arribaren a un acord de govern amb Esquerra perquè ens acostés a construir les condicions per culminar allò pel qual va néixer Junts per Catalunya... Apa, fot-li. Si la frase és bona per a Jordi Turull també hauria de ser bona per a nosaltres, els votants independentistes, imagino. Quan els de Junts i d’Esquerra us acosteu a construir les condicions per culminar allò pel qual vau demanar-nos en el passat el vot, potser, aleshores, nosaltres, el poble, pensarem, si s’escau, si encara val la pena i si ens lleu, hipotèticament, d’estirar més el braç que la màniga i de votar-vos precisament a vosaltres.

Heu malbaratat tantes paraules durant tant de temps, les heu desviat tant, n’heu oblidat tantes amb la vostra supèrbia de nous rics i heu obviat, tants cops, que només sou uns servidors públics eventuals que, avui, teniu exactament la credibilitat que teniu. Almenys els polítics espanyolistes no deceben el seu electorat. Són clarament millors que vosaltres. Van jurar defensar la seva Espanya corrupta i decadent i ho estan fent ara, avui. No fan el ronso. Per això encara que l’espanyolisme va perdre les eleccions al Parlament de Catalunya amb el 48 % dels vots és com si les hagués guanyat per panadera. Perquè és com si vosaltres no hi fóssiu.