La veritat és que Laura Borràs, dimecres, acceptà verbalment el vot prohibit, la figa prohibida de Lluís Puig, la figa que t’expulsa del Paradís. Però després aquest vot no es va exhibir en el comptador electrònic, en el comptador dels gols. De manera que hem hagut d’esperar un article urgent de Carme Rocamora a El Nacional que, si l’he entès bé, explica que al ple del Parlament, aquest de dimecres que dic, Lluís Puig va aconseguir una proesa inaudita. Va aconseguir votar i alhora no va votar. I que no ha estat fins a la reunió a porta tancada de fa poques hores de la Mesa del Parlament que la majoria independentista ha decidit que sí, que Lluís Puig va votar dimecres i que, per tant, desobeeixen obertament el Tribunal Constitucional. Que sonin totes les trompetes, trompes i nacres, que deia Ramon Muntaner. Es veu que tot aquest embolic serveix per protegir els funcionaris del Parlament de qualsevol responsabilitat. Pel que serveix sobretot, i de manera rotunda, és perquè l’electorat independentista ja no cregui en res i es desentengui dels seus representants polítics. Perquè desconnecti cada vegada més i es dediqui a ventar-se perquè fa molta calor. No sabem encara si Laura Borràs té un problema amb la veritat com el té Boris Johnson, com el té Jordi Pujol o Felipe González o Pedro Farsánchez. El que és evident és que té un problema. S’ha deixat aïllar del seu electorat i s’explica tan malament com en sap. S’explica malament perquè cada cop s’assembla menys a la Borràs dels inicis i molt més a un polític dels d’abans.

Diu la CUP a través d’un comunicat que la posició inicial de Junts en la Mesa del Parlament era que el vot de Lluís Puig s’havia de comptabilitzar de manera “merament simbòlica”, és a dir, comptabilitzar-lo però no comptabilitzar-lo. I Laura Borràs, per la seva banda, acaba de negar que això sigui veritat i que l’estan difamant. Mireu, a mi m’agradaria, perquè sóc molt bona persona, i a sobre, partidari de la màxima concòrdia possible entre independentistes, poder creure en la paraula de Laura Borràs i alhora en la paraula de la CUP. M’agradaria, com la majoria d’electors, no enfadar-me, perquè tampoc no en trauré res. I amb més motiu si ara va un xic de debò i ERC, Junts i la CUP diuen que s’encaren amb el Tribunal Constitucional. Potser és el moment de deixar d’entrematar-nos. Però, certament, cada cop que veig que els polítics independentistes parlen de simbolisme mastego claus i tinc la temptació de fer com ells. I a les properes eleccions, i a les altres, i a les altres, deixar-los de votar, no votar-los mai més. Això sí, perquè ningú no s’enfadi: els deixaré de votar simbòlicament. Encabat pujaré al terrat de casa i encendré un fanal, d’aquests simbòlics.

Laura Borràs té un problema de credibilitat i això és responsabilitat només seva. La injusta justícia espanyola la declara investigada en un afer, diguem-ne, complex, sòrdid i alhora ridícul, que qüestiona la seva capacitat de gestió i agredeix tot l’independentisme. Sobretot perquè torna a vincular, informativament, catalanisme amb corrupció, com en l’afer Pujol, un vincle que l’espanyolisme mediàtic adora exhibir. I, vet aquí que, en saber-se la notícia, a la presidenta no se li acut res més que anar a visitar el president Torra, l’encarnació viva de la política simbòlica i estèril. La veritat és que sembla que els polítics independentistes només reaccionen quan la repressió espanyola els ataca. Sembla que només són independentistes quan han de reaccionar als cops, perquè ells no ataquen mai. La resta del temps sembla que estiguin molt ocupats, dedicats a organitzar una imminent independència que mai no arriba ni s’intueix. Borràs es desacredita a ella mateixa, per posar un altre exemple, quan el seu procurador, Jesús Sanz López, en les diligències prèvies, acaba de presentar un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia en llengua espanyola. Si la presidenta del Parlament i de Junts no pot mantenir una mínima coherència entre el que diu i el que fa, el problema de credibilitat no és responsabilitat dels seus enemics polítics, que els té. I de ben poderosos.

A mi m’hauria agradat que la presidenta Borràs no hagués estat humiliada i desacreditada, pels seus propis companys de partit, al congrés d’Argelers. Sobretot perquè tothom pot concloure que no se’n surt, que no en sap més. Si no aconsegueix fer-se respectar pels seus rivals dins de Junts, si no és capaç de mantenir una imatge política sòlida i guanyadora en el congrés que l’acaba convertit en presidenta de Junts, difícilment podrà enfrontar-se després, amb unes mínimes garanties d’èxit, a l’Estat espanyol. Borràs és la capmestra de l’independentisme, la primera dona política de la història política independentista, la líder natural dels que volem marxar d’Espanya. És una dona important perquè la gent l’ha feta important, agrada a molta gent, i això és un fet clar. És molt treballadora, tot i una salut precària. Però, ara com ara, no té cap pla, cap estratègia, cap altre projecte que l’anar fent, i confiar en la improvisació, la intuïció i la bona sort. Com passa amb la majoria dels altres polítics, tot s’ha de dir. Però és que els altres són polítics que no pretenen canviar res, només ser gestors, buròcrates previsibles, ser un de tants com Sandro Rosell que, per cert, va acabar darrere d’uns barrots perquè no és gaire espavilat.

Laura Borràs no té temps i hauria de fer-se càrrec de recuperar la seva imatge pública

Laura Borràs no té temps i hauria de fer-se càrrec de recuperar la seva imatge pública. No té temps i està a mercè dels tribunals que, previsiblement, la inhabilitaran perquè els espanyolistes tenen por, pànic, d’un moviment independentista articulat i disposat a lluitar. La veritat ens farà lliures si som capaços de destriar la veritat de la propaganda política. Especialment de la propaganda dels nostres. I la veritat més crua és que no cal tenir cap càrrec públic per fer política. Borràs es vol mantenir en el càrrec per molts motius. I un de destacat, és l’amor propi. Però potser Borràs haurà de fer un aprenentatge d’humilitat i mirar de comprendre que, només des de la presidència del seu partit, pot fer molta política. Determinant, vital per a Catalunya. Estic pensant en el model de Xabier Arzalluz, el polític més important de tota la història d’Euskadi i que mai no va tenir cap càrrec autonòmic. Si no confien en mi potser caldrà recordar el que deia el president Torra, en un moment de clarividència que va tenir. Que aquesta autonomia de fireta, aquesta autonomia regional espanyola, és un inconvenient, un entrebanc per a la independència de Catalunya.