El millor camí per aconseguir la independència ningú no el coneix i, en canvi, tothom té les seves pròpies idees, irrenunciables i estupendes. Els d’Esquerra Republicana pensen que només ells tenen el seny suficient i l’estratègia guanyadora per arribar a la sobirania nacional de Catalunya. No hi ha raons objectives per pensar el contrari, certament. Però és que els del PDeCat sostenen exactament el mateix i que ningú ara els vindrà a dir com arribar a Ítaca, quan són els que han governat més temps Catalunya. D’acord, també. Els de la CUP quatre quarts del mateix, a la seva manera. I encara cal afegir els partidaris del president Puigdemont afirmant que la personalitat singular i irreductible de Carles el Sagaç és el millor passaport per aconseguir l’anhel de tot un poble. De vegades l’esforç combinat i contradictori de tots aquests agents polítics sembla el d’un grup d’amics, coneguts i saludats dins d’un humil utilitari, barallant-se a mastegot sec per dur el volant, per escollir a crits la millor ruta que els dugui sans i estalvis al destí previst. Ja podem tocar el clàxon o intentar fer-los entrar en raó que ells estan distrets en la seva brega. La unitat d’acció de l’independentisme polític, efectivament, no es veu per enlloc i l’absoluta manca de coordinació i de solidaritat entre els protagonistes de la secessió ha fet passar molta vergonya als seus votants, que miren al cel resignats. José Maria Aznar ja va pronosticar que abans es trencaria Catalunya que Espanya, però el cert és que ni l’una ni l’altra no acaben de trencar-se prou i el que sovinteja és l’imperi de la confusió.

A Madrid ara passa exactament igual. Tot i que l’ús del poder i dels diners són un aglutinant més poderós i resistent que l’aliatge dels metalls no tots els salvadors d’Espanya tenen la mateixa estratègia. Potser sí que pensen essencialment el mateix però també discrepen en el mètode. Cada dia sembla més clar que el jutge Pablo Llarena té una manera contundent d’abordar el conflicte independentista, i que no acaba de coincidir necessàriament amb l’estratègia política del Govern del Partit Popular ni amb la desbocada competició espanyolista que han iniciat altres personalitats polítiques, com Albert Rivera o Pedro Sánchez, a la recerca de vots per a les eleccions municipals que s’acosten. La instrumentalització política de la justícia no sembla gaire eficaç si s’analitza des d’una perspectiva europea, i en això l’esforç del president Puigdemont per internacionalitzar la causa catalana està donant remarcables resultats. El relat espanyolista ha entrat per primera vegada en flagrant contradicció; perquè no és possible que l’últim Govern de la Generalitat hagués fet malversació de fons durant l’u d’octubre i que, alhora, la super vigilància interventora del ministre Montoro no hagués actuat eficaçment. Cristóbal Montoro no intervé per casualitat i no només està defensant la gestió del seu equip, el que està fent, sobretot, és seguir les indicacions de M. Rajoy, un polític que canvia d’opinió quan convé i que, si pot, evita d’embrutar-se les mans.

Dit d’una altra manera, que mentre la ministra alemanya de Justícia no veu cap delicte de rebel·lió, el president del Govern espanyol sosté que tampoc no hi ha hagut malversació de cabals públics per part de l’administració Puigdemont. O sigui, que pleguen veles, vaja, o que volen plegar veles. Probablement perquè el descrèdit internacional d’Espanya és enorme, perquè el preu que hauria de pagar l’Estat és inassumible, contràriament als càlculs previstos per l’oracular Alfredo Pérez Rubalcaba. Potser aquest és el camí que ha d’aprofitar ara l’independentisme.