Si un conductor negre se salta un semàfor vermell a Pulaski, Tennessee, que és on va néixer el Ku Klux Klan, i me’l treuen violentament del cotxe, l’arrosseguen pel carrer, l’insulten, l’apallissen, el torturen i després me li claven dos trets al cap per acte seguit, cremar-ne el cadàver, què hem de pensar? ¿Que hi ha una gran preocupació pel codi de circulació en aquella localitat nord-americana, que existeix un formidable respecte per la llei i l’ordre o, ben al contrari, la llei i l’ordre, en aquest cas, només és un pretext, una excusa per desfermar el racisme més abjecte? La justícia es desacredita a ella mateixa quan el càstig que imposa no només és desproporcionat, sinó que no s’entén més enllà de l’odi, la venjança, la repressió o la inhumanitat. Quan la justícia no és equànime sinó que és, simplement, la justícia de l’enemic, d’aquell que es considera amb el dret diví de ser, alhora, jutge i part i de destruir l’altre. Quan un director espiritual castiga corporalment un novici menor d’edat per un error insignificant i, no en té prou, i a més a més el viola servint-se de la seva superioritat física, de la seva autoritat i de la capacitat d’administrar justícia, tothom pot entendre que l’autèntica motivació no és castigar un error sinó l’arbitrarietat i la tirania dels humans més poderosos damunt dels més febles o desproveïts. La maldat humana pot arribar a ser mitològica quan va disfressada per la mentida, quan és justificada d’alguna manera per la desmesura de l’idealisme més vaporós i inconcret.

La unitat d’Espanya forma part d’aquests idealismes gasosos amb connotacions gairebé religioses

La unitat d’Espanya forma part d’aquests idealismes gasosos amb connotacions gairebé religioses. El judici contra els presos polítics, que començarà a Madrid, antiga capital de l’imperi espanyol per reial decisió de Felip II, serà un excel·lent exercici de repressió política disfressada pel cinisme legalista d’uns enemics de Catalunya en contra dels seus representants polítics. No només els càrrecs dels que s’acusa als empresonats són absolutament ficticis, les penes que se’n demanen són desmesurades i, per tant, profundament injustes. Es pretén jutjar polítics independentistes catalans per part de jutges espanyolistes. Que seria el mateix que jutges masclistes pretenguessin jutjar dones sexualment alliberades. O que jutges franquistes pretenguessin jutjar ciutadans demòcrates. Els presos polítics catalans seran jutjats per jutges enormement conservadors —i possiblement anticatalans—, per persones que van participar en el cop d’Estat que el nucli dur de l’Estat espanyol va exercir sobre el legítim Govern de Catalunya, presidit per Carles Puigdemont. La part de l’Estat que va eliminar la part de l’Estat que volia independitzar-se ara vol exercir la repressió i la represàlia disfressada amb el nom de justícia. Tots els presidents de la represa Generalitat de Catalunya han patit presó i exili exceptuant-ne Pasqual Maragall i José Montilla. Aquesta dada potser podria fer entendre que el conflicte entre Espanya i Catalunya no és d’ara. Ni es resoldrà de manera judicial ni es pot criminalitzar la voluntat electoral de més de dos milions de catalans amb dret a vot i amb l’obligació de pagar impostos.