Dues estratègies. Dues opinions. Dues formacions polítiques. Dues personalitats. Dues maneres d’entendre la vida i el món. Dos líders. Dos capteniments. Dos exemples històrics. El del Dalai Lama i el de Nelson Mandela, per entendre’ns. O si volem, Pius IX i Lleó XIII. Hi ha qui pensa que, per defensar una causa política, cal fer-ho des de l’exili, hi ha qui pensa que cal fer-ho des de la llibertat de moviments i de pensament. O que cal fer-ho des de la reclusió, des de la presó. No podem oblidar que el confinament penitenciari, a més a més de ser una cruel privació de la llibertat, és una forma d’intimidació del pres polític, una manera de descompondre les seves conviccions i de fer-lo agenollar emocionalment i psicològica. D’amansir-lo. Naturalment, no tothom cau en la síndrome d’Estocolm i la major part dels líders polítics històrics que han estat empresonats molt de temps, quan poden sortir de la presó, si és que en surten, es refermen encara més en les seves conviccions polítiques i en la militància que els va dur fins al calabós. Però cap psicòleg, cap amic o familiar pot assegurar que, passat el temps, la persona privada de llibertat acabi essent la mateixa que si no hagués estat castigada. L’ésser humà evoluciona mentalment amb el temps de manera constant i la naturalesa repressora, la simple però emfàtica privació de llibertat, modifica les persones d’una manera indeterminada i imprevisible.
No tothom pot esdevenir Nelson Mandela encara que s’ho proposi, encara que estigui engarjolat i sigui un gran líder polític. La gràcia que té la vida, el gran què, és que la major part de les vegades és imprevisible. Marxar a l’exili, en canvi, avui no té res a veure amb el que havia estat abans, una forma de mort civil, una manera radical de desaparèixer i de deixar de prendre el pols polític a la societat a la qual es pretén incidir. Gràcies als mitjans de comunicació i a les noves tecnologies, avui dia un exiliat polític pot estar més present a Catalunya que si hi visqués efectivament. Gràcies a la comunicació del segle XXI un exiliat pot estar perfectament informat, pot ser perfectament sabedor del que està passant al seu país. I pot influir, gràcies a la llibertat de moviments i de pensament, a través dels mitjans, una societat. M’atreviria a dir que fins i tot molt més que si hi visqués. El president Carles Puigdemont és avui una figura internacional, tan modesta com vostès vulguin, però una figura internacional que coneixen i divulguen tots els periodistes del món cada dia. Oriol Junqueras és un presoner polític, un màrtir del catalanisme, sens dubte, però menys significatiu des d’un punt de vista polític perquè està neutralitzat a la presó. El Govern legítim de Catalunya havia d’haver actuat de manera conjunta, amb una única estratègia i s’havia d’haver mantingut unit davant la repressió d’Espanya. Havia d’haver pres una decisió, una única estratègia i l’havia d’haver mantingut. Quan parles amb periodistes o amb polítics de fora de l’Estat espanyol, el primer que els sorprèn és això mateix, la desbandada, la dispersió física dels membres del Govern de la Generalitat. S’haurien d’haver mantingut units i si es diu que són el legítim Govern, el primer que s’hauria d’haver mantingut és la jerarquia, és a dir, s’hauria d’haver seguit estrictament la decisió del president. Però és innegable que el nostre Govern legítim té dos líders i no pas un. I també és cert que davant de les noves tecnologies i dels vaivens de la política l’un es diu Oriol Junqueras, historiador especialitzat en l’economia del segle XVII, i l’altre es diu Carles Puigdemont, és periodista i sembla que hagi inventat el Twitter.