A tots els que se’n foten de les controvèrsies entre partits i actors independentistes caldria recordar-los, si més no, dos petits detalls sense importància. Que els diners d’Espanya, els diners del saqueig sobre Catalunya, els diners a què Espanya no vol renunciar de cap de les maneres, són una sòlida argamassa, una raó excel·lent per doblegar i unificar voluntats, per harmonitzar criteris, del PP a Podemos, passant pels de Ciutadans i els del PSC-PSOE. La pasta sempre ha unit convenientment les famílies. I que l’independentisme polític, força minoritari fins fa quatre dies, avui està experimentant una típica crisi de creixement, una crisi ben humana, en saber-se la principal força política del país i, alhora, veure’s perseguit ignominiosament pels instruments repressors de l’Estat. En veure’s confrontat a pràctiques polítiques obertament antidemocràtiques. D’aquí on som ara fins a la derrota i capitulació amb què somnien a Madrid hi va un univers. La unió entre les forces polítiques independentistes, en conseqüència, només és una qüestió de temps i de necessitat, perquè només des de la unió es desfarà el miratge d’una Inés Arrimadas, la filla del policia, la fille du régiment, com a guanyadora de les darreres eleccions amb només un milió de vots. Només des de la unió de l’independentisme en una única força política instrumental i amb un únic líder —només fins a la separació efectiva de Catalunya—, podrà mantenir la seva força democràtica. La misèria compartida, la persecució compartida, també són un extraordinari aglutinant.

Viure un temps a la intempèrie esdevé alhora un educatiu exercici de modèstia i de sinceritat. I atès que molts electors decideixen el sentit del seu vot en contra d’una determinada opció política, més que no pas a favor de res, aviat serem al cap del carrer. Espanya cada dia és més antipàtica, encara que això pugui semblar impossible. La intolerància de l’Espanya rampant mai no decep. Està donant més raons a l’independentisme perquè abandoni la disgregació i es concentri davant de l’adversitat. La brutalitat contra l’independentisme català, tothom ho pot veure, és molt més severa que la que es va exercir i es continua exercint en contra d’ETA i de les formacions polítiques del seu entorn. Dit d’una altra manera, la violència terrorista, sempre inacceptable, no va ser l'autèntica raó de la contundent persecució de l’Estat. L’autèntica raó va ser l’independentisme basc. Felipe González ja va dir fa molts anys que mentre ETA era un simple problema d’ordre públic, el catalanisme era l’única autèntica amenaça a la unitat d’Espanya. No es resoldrà, per tant, com un problema d’ordre públic ni portant gent a la presó. Som massa colla.

El vicepresident Oriol Junqueras ja havia previst aquest escenari i, per aquesta senzilla raó, ja va deixar dit que qualsevol persecució política en contra dels líders independentistes no aconseguiria el seu objectiu fantasiós. Serien substituïts per d’altres. I aquests altres per d’altres. I així indefinidament fins que l’Estat espanyol entrés en raó. Junqueras, però, no serà pas substituït en l’essencial, en el seu lideratge polític. L’honorable vicepresident representa pel cap baix la meitat del separatisme polític, i encara que es trobi privat de llibertat és, juntament amb el president Puigdemont, l’autèntic cap pensant del procés. Junqueras, sense l’estratègia èpica i publicista de Carles d’Atrevit, de manera modesta i discreta, abnegadament, està resistint amb un capteniment dramàtic, silenciós, l’acarnissament presidiari de l’Estat. Junqueras és la roca, la muntanya que impressiona precisament perquè sap mantenir-se en el seu lloc. No ha renunciat al seu ideari polític perquè sap que la nació s’alimenta amb el seu exemple. Per a la premsa, sempre escandalosa, és una personalitat menys atractiva perquè la reclusió no pot oferir gaires novetats, però per altra banda, el seu llegat històric ja té un enorme pes precisament perquè és d’una admirable dignitat. Una dignitat que no tenen tots els que el critiquen o se’n burlen avui, quan lligat de peus i mans, no es pot defensar. No ha cedit a les provocacions. Deixeu-me dir que, en aquests moments de controvèrsia en el si de l’independentisme, Junqueras està fent molt, a títol personal, en contra de la frivolitat i l’aventurisme d’alguns catalanistes, amb lleialtat al president Puigdemont, a favor de la plena sobirania de Catalunya. Si dubtar de tothom sembla que faci molt independentista, què som els que confiem en el tàndem Puigdemont-Junqueras, en la complexa combinació que ha guanyat les eleccions? La unió és a tocar.

Jordi Galves
República Belga (41) Contra els catalans Jordi Galves
Marta Roqueta
Opinió La Constitució feliç Marta Roqueta