L’esquerra espanyola, tan digna, tan mitològica i republicana, la tan revolucionària esquerra espanyola, confluència de les afluències influents i fluents en imparables onades, al final, res de res; a l’hora de la veritat només han servit, mira tu, per anar alimentant aquell raget primet que va omplint la piscina de la torre de Galapagar de Pablo Iglesias i de la seva companya Irene Montero. Al final, un pa com unes hòsties, al final, tant de projecte divers i múltiple, tantes marees, tants de corrents, tant d’activisme multisectorial, tanta articulació i coordinació de l’espai anticapitalista, per acabar en el que Ramón Espinar, antic secretari general de Podem a la Comunitat Autònoma de Madrid, qualificava aquest passat 12 de juliol com un partit acabat per l’ “endogàmia, incapacitat per arribar a acords, sectarisme, agressivitat indiscriminada amb els mitjans, expulsió sistemàtica de la dissidència i del talent, burocratització que impedeix desenrotllar iniciatives locals, autoritarisme...” L’espai electoral de Podem i de les forces afins, que fa força temps havia pogut semblar innovador i alliberador, s’ha autodestruït víctima dels pitjors vicis de la política de sempre. Però especialment per culpa d’un personalisme asfixiant, per un culte acrític al lideratge i per una manifesta incapacitat de resistir-se a la fascinació perversa del poder. Arribar al poder, encara que sigui, sens dubte, un poder limitat i discutible, tocar poder, disposar dels mecanismes econòmics i intimidatoris del poder de l’Estat espanyol, ha acabat produint una autèntica deflagració, un enorme cràter electoral, el de la destrucció pública de qualsevol idealisme, de qualsevol possibilisme reformador de la societat espanyola des de la perspectiva de l’esquerra. Si amb Felipe González —un altre ferm partidari del culte personalista— el PSOE va passar de ser marxista a només socialista, per acabar esdevenint, amb el temps, el partit dels bancs i de les grans empreses, avui el partit de Pablo Iglesias ha quedat reduït al partit d’una persona que es considera a ell mateix “un patriota espanyol”. Més enllà de quatre fórmules retòriques esquerranoses, Podem també ha quedat inundat per l’espanyolisme, pel règim del 1978 que torna a controlar tots els partits polítics d’àmbit estatal.

L’independentisme, en canvi, no depèn de cap cabdill ni de cap inconfessable set de poder. No només perquè les recents eleccions autonòmiques a Galícia i a Euskadi han demostrat que l’independentisme és l’única alternativa majoritària a l’actual statu quo espanyol. Sobretot perquè demostra qui té solidesa a Espanya. Perquè demostra a Esquerra Republicana i a la CUP que l’única fortalesa electoral alternativa al règim del 78, autènticament sòlida, és la que representen cadascuna d’aquestes formacions. No hi ha personalisme en la, de vegades, apassionada reivindicació de figures com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras o Anna Gabriel. L’independentisme català, almenys avui, no depèn de la biografia personal de ningú; i de la mateixa manera que se’ls vota amb ganes, l’electorat independentista en podria votar d’altres. L'independentisme és més important i sòlid que aquest polític d’aquí o aquest altre d’allà. Aquí el que, en canvi, no té cap solidesa, el que no s’aguanta ja, és la fantasmagoria electoral de Podem i dels Comuns, tots aquests deliris de grandesa de Pablo Iglesias i d’Ada Colau. A l’hora de la veritat només serveixen o per apuntalar el PSOE o per deixar-se apuntalar per la ultradreta de Manuel Valls. La fraternitat de l’esquerra independentista amb els federalistes espanyols no ha funcionat mai. Entre d’altres coses perquè encara ens han de demostrar que siguin realment d’esquerra, més enllà de les grans proclames. I ens han de provar que, a l’hora de la veritat, no ens voldran eliminar del mapa com els franquistes de tota la vida. I no em feu citar Manuel Azaña ara, au, que fa molta calor.