La ignorància sempre és atrevida, Marcel·la meva. De vegades pot servir per anar més enllà del nas, per espavilar-se, però sovint és per a tot el contrari, per recargolar-se sobre un mateix com un gat, per sentir-se protegit, per sobreviure aïlladament de forma miserable. Veuràs, Marcel·la. Encara que l’espanyol sigui avui la segona gran llengua del planeta, en el que seria Espanya molts se senten esverats i intranquils, en la seva posició de preeminència que s’acaba. Sí, en el que seria Espanya. La revolució tecnològica de l’internet que no és altra cosa que una major consistència de la realitat, que no és més que la victòria absoluta de la biblioteca damunt l’analfabetisme, que l’acumulació del coneixement útil per damunt de la ignorància, per damunt dels tòpics i de la mandra davant del coneixement, per damunt de les maledicències i de les aproximacions interessades. En definitiva, que en el planeta tothom ha pogut veure que això de la llengua catalana i de la cultura en català no és com alguns la imaginaven o la volien veure, que ni és provinciana, reduïda ni estèril, que el català i la societat catalana són avui unes de les més interessants i dinàmiques d’Europa. Sí, en el que seria Europa. Que la llengua i la cultura espanyoles mai han estat ni tampoc són ara la unanimitat d’Espanya. I que avui s’acarnissen sobre el basc, el gallec i el català perquè no els agrada la lliure competència, no els agrada la diversitat.

Avui Marcel·la, el rebuig a la immersió lingüística, l’atac a l’escola catalana, al català com a obligació per a ser administratiu o metge o venedor de pa, només reclama un inexistent dret a la ignorància, un dret absurd a recargolar-se sobre un mateix, a girar-se d’esquena a la realitat. Són els que volen viure en la ficció d’una Catalunya exclusivament en espanyol, la mateixa dels temps del franquisme, la que enyora Mario Vargas Llosa. Tant que ens agrada aquest escriptor, ¿oi, Marcel·la? L’atac a la immersió només reclama el caprici d’algunes persones que volen continuar ignorant el fet viu de Catalunya, que es neguen a acceptar la vida de cada dia tal com és als Països Catalans. I per descomptat, aquesta estèril quimera de la ignorància no es redueix a la llengua i a la cultura catalanes. Els defensors de l’exclusivitat, de la unanimitat de la llengua i de la cultura espanyoles són els mateixos que no volen saber-ne res dels immigrants nord-africans, dels negres, dels xinesos, dels homosexuals, dels jueus, de les dones emancipades i lliures, de les discrepàncies, de les controvèrsies, de les dissidències. Els enemics del català i de Catalunya són els mateixos que no accepten res ni ningú que no sigui exactament tal i com són ells, tal com es veuen ells, tal com es pensen que són i que volen continuar essent.

Pompeu Fabra va deixar escrit que la recuperació del català, que la normalització de la llengua era, essencialment, un exercici de descastellanització, de revertir el que s’havia perdut per la força de les armes hostils, de la imposició assimilacionista a favor de la força democràtica, del dret d’una llengua i d’una cultura a un futur en llibertat i plenitud. Que poc estimen Espanya els que pretenen governar contra els espanyols que no pertanyem ni volem pertànyer a la cultura castellana. Que allunyats viuen de la realitat plurinacional i pluricultural de l’Espanya real.