Hi ha un tipus d’home, força especial, a qui li agrada posar-se les calcetes de la seva mare, de la seva germana, de qualsevol dona que tingui a prop. Després hi ha un altre tipus d’home, de mascle, que reprodueix la Sagrada Família amb milers d’escuradents, hi ha qui col·lecciona xapes de cava, hi ha qui adora les corrides de toros, i fins i tot hi ha qui està enamorat de la boxa. D’un esport que mai no hauríeu dit que fomenta la lectura dels diaris en paper, però que sí, perquè com més paper duguis a sobre, millor, així és més fàcil protegir-te, si és que ets a les primeres files i des del ring comencen a caure’t al damunt bones esquitxades de sang, tot de ruixats d’una pluja jupiterina que no és precisament d’or. L’experiència directa amb els fluixos dels altres, amb els líquids interns, la veritat és que no deixa a ningú indiferent, de Caïm a Monica Lewinsky. Ho dic per l’advocat Javier Melero, que es reivindica com a partidari de la boxa. En el seu cas no és una tendència innòcua. És una peculiar exhibició de masculinitat, relacionada amb el dret penal. Amb un dret penal que hauria de tenir èpica si s’apliqués en un combat desigual, si fos almenys una baralla amb certa noblesa, i no, com en el cas del judici del procés, el simple acarnissament sobre unes víctimes que no es podien defensar ni tenien cap possibilitat d’escapatòria. L’acarnissament sobre uns presos polítics que ho tenien tot en contra. No hi ha poesia en un linxament, en una màquina de picar carn. Fins i tot tenien en contra els advocats que els defensaven i que col·laboraven amb la injustícia de Marchena i els seus.

Com més sabem de Melero més ens agrada aquest milhomes que se sent viu en els conflictes. Perquè viu en la fantasia interior de ser un gran boxador, un José Manuel Urtain i, a sobre, sense ironia, no es considera només intel·ligent sinó molt intel·ligent. I per escrit. Intentant apuntalar el prestigi del Tribunal Suprem, quan al Tribunal Suprem d’Espanya no li cal cap prestigi sinó només la força armada que ja té i que assegura el compliment de les sentències. Un Tribunal Suprem el qual, en primera instància, no està pensat per a l’aplicació del dret sinó per a l’arbitrària aplicació de la més desvergonyida persecució política. És curiós que Melero se senti sorprès per l’idealisme, per la determinació, per l’actitud temerària dels líders independentistes que no s’han perdut el respecte a ells mateixos. Que no són pas l’encarnació de la figura del mercenari, del polític com un oportunista. En bona part, els condemnats no són còmplices com ho és Melero del poder abusiu dels jutges, d’un principi de realitat que no és altra cosa sinó l’apoteosi de la tirania. Sí, de la tirania, que ho és, i ben clara, però no per espanyolista sinó per arbitrària, per il·limitada, per immoderada. Un sistema judicial tan absolutament arrogant i enfollit, tan milhomes, tan boxador, tan absolutament enverinat de les seves pròpies mentides que s’atreveix a considerar tots els testimonis del procés com a irrellevants. Perquè estaven en una situació emocional tan convulsa que condiciona la validesa del seu testimoni. Com si els set magistrats del Suprem no estiguessin en una situació emocional molt més convulsa, políticament contaminats, obertament posicionats com a mers executors del dret penal de l’enemic. La justícia que s’imposa per damunt de la lògica humana, per molt consuetudinària que es vulgui, ja no és justícia. És una estafa, simple repressió. Aquí l’exercici del dret no és un combat noble entre dos boxadors, sinó una pallissa de vàries persones sobre una víctima emmanillada. Amb la col·laboració inestimable de Javier Melero, home de porcellana, aplaudint.