Només cal recordar la distinció de dos conceptes llatins, auctoritas i potestas, l’autoritat i la potestat, per comprendre quina és la sortida política que ha trobat Carles l’Ardit, Carles el més que honorable, per salvar la dignitat democràtica de la figura presidencial catalana. La situació és tan rocambolesca com dramàtica. Deien els romans que mentre que l’autoritat és el poder legitimitat socialment, el poder que li atorguen a una determinada persona els seus conciutadans, independentment de si té o no un càrrec públic —només atenent al seu saber, a la vàlua que té, a la seva alta dimensió moral—, la potestat, en canvi, és merament el càrrec formal, el lideratge reconegut legalment, la capacitat de poder que té, teòricament, un determinat càrrec, encara que això no es correspongui amb la realitat. Vaja, per posar un exemple, que potestat era el que tenia José Montilla quan el van fer president. Autoritat, en canvi, o influència si en volem dir així, és el que tenia Jordi Pujol com a ex president abans que se sabés quina espècie de personatge era i que espatllés la seva biografia. L’autoritat de Pujol, l’ascendent moral, avui s’ha volatilitzat del tot, precisament per això mateix, perquè no hi pot haver autoritat sense exemplaritat moral.

L’opció política del president Puigdemont es basa precisament en aquest fenomen de psicologia social, en l’autoritat que només ell desperta avui en el conjunt de la classe política independentista. Carles l’Enginyós, Carles el Tossut, potser no serà un intel·lectual —ni falta que fa— ni un líder carismàtic ni semidiví com, posem per cas, Felipe González. Potser, fins i tot no té l’experiència política del president Mas, però també és ben veritat que és el capital polític més important que té avui el separatisme. I el més capaç, ara com ara, de fer front a l’ofensiva recentralitzadora del Govern d’Espanya. Precisament per això el seu grup mai de la vida no hi pot renunciar. Si per ventura el volguéssim comparar amb qualsevol dels altres polítics sobiranistes en actiu podria ser fins i tot humiliant per als comparats, sí, amb qualsevol dels protagonistes del vodevil amb el que aquests dies ens han obsequiat Junts per Catalunya, i molt especialment el PDeCat, al costat d’Esquerra Republicana. Quina col·lecció. Que no en saben més és potser el millor que podria dir-se d’aquests senyors diputats i senyores diputades.

L’opció de Puigdemont és la mateixa que va adoptar Charles De Gaulle quan, l’any 1946 va abandonar la presidència de la república per poder tornar envigorit amb la instauració de la Cinquena República l’any 1958. Va passar-se dotze llargs anys fora del poder, de la potestat, però és ben cert també que durant tot aquell temps la seva autoritat política no va parar de créixer, la seva influència va ser cada cop més determinant fins que la independència d’Algèria va posar en qüestió totes les estructures de l’Estat francès. Puigdemont no és, per descomptat, un altre De Gaulle, però sembla evident que s’inspira en el model presidencial del vell general resistent i tossut. Caldria prendre’n nota per entendre fins on podrà arribar el president de la Generalitat autonòmica, es digui Sànchez, Artadi o Rovira. Caldria recordar què va ser la presidència de Georges Pompidou a l’ombra del president De Gaulle quan va tornar a dimitir l’any 1969. I extreure’n les conclusions adients. Tenen tantes ganes de perdre de vista Carles Puigdemont que els mitjans de comunicació espanyolistes han confós avui la realitat del gest presidencial amb els seus desitjos antidemocràtics de vetar-lo. Puigdemont té encara molta corda i continuarà com un corcó defensant la república catalana i reivindicant el dret del poble català a la independència. Amb les mans lliures que li dóna la residència a Waterloo. Ja veurem si el nom de la ciutat acaba recordant una derrota o una victòria, segons com es miri i segons qui en siguin els protagonistes. La figura de Carles Puigdemont es dibuixa avui com la políticament més sòlida, més duradora i més determinant per a la llibertat nacional catalana des de la restauració republicana de Francesc Macià.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Carta al rei d’Espanya
República Belga (50) Carta al rei d’Espanya Jordi Galves
La bona educació de Gay
República Belga (49) La bona educació de Gay Jordi Galves