Mireu-vos-el bé. És el més semblant a la cara de Déu que mai trobareu enlloc. No fem cap blasfèmia perquè si hem de posar-li cara al gran faedor, al creador de tot el visible i l’invisible, abans que la cara fascinant i impersonal del pantocràtor de Taüll, millor aquesta fotografia de l’arquitecte per excel·lència, del creient apassionat, de l’entusiasta creador que fou el beat Antoni Gaudí, l’home més proper a la divinitat dels que hem conegut. Somriu a la càmera amb uns ulls enclotats que no li veiem, i no els veiem però sabem que estan plens de misteri, de foc vitalista i de penetració de la intel·ligència, que de Gaudí en teníem alguna idea però no li hauríem endevinat aquesta cara rodona i venerable, aquest gest bonhomiós, de pare o d’avi de tots nosaltres, de Matusalem fet a imatge i semblança de Déu i que, per tant, té la barba de Déu mateix, el somriure complet i tendre, l’amor infinit o còsmic o digueu-li com vulgueu, però tots voldríem que el nostre pare ens somrigués així, almenys en la nostra cultura, que es queixa tant del pare absent i del Déu absent que no sap si creure en la paternitat ni en l’altra vida ni en re.
La imatge està extreta d’una filmació de gairebé un minut, desconeguda fins ara, i que va ser emesa per Televisió de Catalunya fa pocs dies. L’arquitecte Gaudí, el català més famós de tots els temps, és una de les personalitats amb menys imatges conegudes, només tres o quatre, com si es tractés, com dèiem, d’una divinitat envoltada de misteri, d’una llegenda pràcticament sense cara. La filmació correspon a un casament fet a Montserrat l’any 1925, tan sols uns mesos abans de l’atropellament del tramvia que el va ferir de mort. Aquí no sembla que estigués ni malalt ni afeblit pel dejuni, en la fotografia, com se’l sol retratar en la darrera etapa de la seva vida. Que recordi ara, l’artista fou model de dues imatges religioses, encarnant la figura de sant Felip Neri en dues pintures que es poden contemplar avui en l’església del mateix nom i que van ser pintades per Joan Llimona, en vida de Gaudí. A mi m’agrada molt més aquest retrat ple d’humanitat de l’extraordinari creador, meitat diví, meitat amb ganes d’anar a dinar, amb la cara d’haver conegut el secret de com s’ha de viure la vida dels mateixos llavis de l’Altíssim.
