La convulsió ara és molt forta. Ho explicaré amb animals per fer-me entendre. Tot i que la majoria dels polítics professionals són com un enorme ramat de bens que acostumen a fer només el que els manen, ara el que passa és que no està gens clar ni qui mana, ni per on s’ha d’anar. I és molt trist això d’abaixar el cap, però molt més trist és robar. O dit d’una altra manera, que és molt trist això de ser una baldufa, però molt més trist és treballar. De manera que les rivalitats internes i les estratègies polítiques oposades provoquen convulsions internes, disputes de tota mena dins de tots els partits polítics. És formidable en aquests períodes veure com els nostres honorables representants independentistes passen més temps lluitant entre ells que defensant llurs ideals purs i irrenunciables. Junts per Catalunya continua com un galliner on destaquen algunes acrobàcies però, al capdavall, el vol gallinaci de sempre, amb els dos galls del corral que ara fa dies que no es piquen entre ells, d’acord, però és que ja tampoc canten quan surt el sol. Que es veu que dormen. Al PSOE també hi ha gent que no vol cap acord amb Esquerra. I gent del PP que sí que vol que s’hi entenguin i que fracassin amb gran soroll. Hi ha qui treballa per un govern de Sánchez i qui hi treballa en contra, qui ja té clar el que passarà i qui encara no ho té clar, però, potser, em sembla a mi, encara tindrem la sort de veure com arriba la unitat.

Vull dir la unitat de l’espanyolisme, perquè la unitat independentista avui només la podem veure al pati de Lledoners, això sí, només quan fan petar la xerrada i estan de bon humor. A veure si tenim la sort que José Maria Aznar i Felipe González aconsegueixen aquest seu front nacional, aquesta aliança nacional, aquesta nova falange i les J.O.N.S. entre el PP, PSOE i Ciutadans. Seria la millor opció. Primer perquè si l’espanyolisme s’uneix, l’independentisme haurà de deixar de fer el burro, una miqueta només, i mirar d’anar també a la una, per la llei de la imitació. I sobretot, perquè si hi ha un govern de la dreta, amb el PSOE, serà un govern fort que podrà negociar amb els independentistes. La independència no vindrà mai de cap acord amb l’esquerra espanyola perquè els socialistes no tenen força ni poden fer res sense ser acusats de traïdors. Res vol dir res. I Sánchez no vol fer cap reforma ni arribar a cap acord. Aquí l’únic que va parlar del moviment d’alliberament del poble basc per esmentar ETA va ser l’Aznar en el seu moment. I només amb la caverna mediàtica a favor d’un acord amb l’independentisme, l’acord que sigui, es pot imaginar que s’acabi aquesta insuportable paràlisi. Entendre’s amb Pablo Iglesias no serveix per a res. Per començar els tràmits de divorci, amb qui cal començar a entendre’s és amb Casado. Les mateixes paraules sembla que ho diguin. Si vols la independència, si vols el divorci, amb un de casat. Sánchez és políticament inestable, mentalment canviant i no ens pot oferir res.