No és que els independentistes ja no creguem més en aquest Estat espanyol esgotat i fratricida, el fet més curiós d’aquest món rodó és que els espanyolistes han deixat també de creure-hi més enllà de les bones paraules i de l’exercici actiu de la hipocresia patriòtica. Ens recriminen cada dia que no vulguem viure com a espanyols, ens critiquen que no acceptem diluir-nos servilment entre els altres espanyols, convenientment depurats i assimilats, fets tots un José Borrell, convenientment castellanitzats, convenientment deslligats dels nostres avantpassats que van mantenir la nació catalana al llarg de la història, tal i com han fet la majoria dels altres pobles d’Espanya. Fem un exercici d’imaginació. Si demà, fruit d’un cataclisme d’enginyeria social, o d’un encanteri de bruixeria, es fes realitat el gran somni imperialista d’una Catalunya espanyola, si demà ens llevéssim al matí i ens trobéssim una Catalunya definitivament piconada, sense partits polítics catalanistes, sense llengua catalana més enllà d’algunes remotes masies, sense consciència d’identitat catalana nítida i diferenciada, tampoc no seríem la societat idíl·lica que alguns dibuixen, tampoc no seríem lliures ni iguals com proclama Cayetana Álvarez de Toledo, un esqueix com un altre de la casa d’Alba. No volen que sigui dit, però mentre que les ferides de la guerra civil de 1936-1939 han cicatritzat totalment a Catalunya, a Espanya la guerra d’Espanya continua essent una guerra viva després d’una pausa de quaranta anys, continua atiant l’odi i el ressentiment entre espanyols.

Si durant la guerra civil catalana en temps d’En Joan II els catalans es mataven els uns als altres, si durant les carlinades també, si durant la confrontació de nacionals i republicans, els catalans vam ser tan caïnites com qualsevol altre poble esqueixat per dins, avui el projecte de la independència ha aconseguit recosir les velles ferides. Almenys per a la immensa majoria del personal. Tothom coneix ciutadans i ciutadanes de Catalunya que, tot i provenir de famílies de severa tradició catòlica i ultraconservadora, ara ja s’ajunten amb les noies i nois de la CUP a les cassolades i, alguns, fins i tot, hi fan un porret, diuen guai i critiquen també els excessos del cibercapitalisme. Tothom coneix independentistes de dretes que ara criden visques a la república catalana, tothom coneix persones catalanes que pensen exactament el contrari que Lluís Companys o que Francesc Cambó i que ja no fan cap escarafall quan se’ls cita o se’ls vindica perquè la guerra dels nostres avis i besavis, definitivament, ha deixat de ser la nostra guerra, perquè avui la concòrdia generalitzada entre catalans és un fet viu. Als uns, naturalment, els continua agradant més Jordi Pujol que Francesc Macià, o exactament al contrari, però tant hi fa perquè en aquest moment d’il·lusió col·lectiva que suposa la independència nacional no cal filar tan prim, ni cal deixar d’enraonar amb ningú perquè tingui simpaties per Francesc de Verntallat o pel general Tristany. A casa nostra no hi ha cap fractura social entre les persones que no volen acabar amb Catalunya.

La fractura social existiria, en canvi, si Catalunya fos avui una Catalunya completament espanyola, dividida entre els partidaris de mantenir la tomba de Francisco Franco al Valle de los Caídos i els partidaris d’exhumar-ne les restes. Si fóssim una regió espanyola com les altres ara estaríem distrets discutint entre els partidaris de Franco, Queipo de Llano, Fernández Cuesta, Girón de Velasco, Muñoz Grandes i els favorables a Santiago Carrillo, la Passionària, Largo Caballero o Manuel Azaña. Sense espai per a l’autocrítica, la fraternitat a l’espanyola, la cohesió nacional entre espanyols sabem perfectament en què consisteix en realitat. I és d’allò més entretinguda.