Hi ha un exercici d’independència més decidit que el de batejar els fills o el gos i consisteix, naturalment, a buscar un nom o un nom i un cognom per a tu. Per les raons que siguin, els artistes tenen una certa tirada al pseudònim, tenen més clar que altres persones que només vivim una vegada a la vida, i que els noms que ens han tocat o ens han escollit podria ser que no ho veiéssim clar. Així Robert Allen Zimmerman un bon dia passa a anomenar-se Bob Dylan i Lady Gaga va deixar de presentar-se públicament com a Stefani Joanne Angelina Germanotta, encara que això de Germanotta hauria suscitat prou simpaties a Catalunya. D’altres vegades, el canvi de nom té a veure amb alguna qüestió reivindicativa pel que fa a la identitat, o per protegir la identitat amenaçada, de manera que Caterina Albert va escollir dir-se Víctor Català i segons el Gènesi el faraó va canviar el nom hebreu de Josep pel més endreçat i egipci de Safenat Paneah. Els jueus, perseguits històricament, han hagut de fer molts canvis, en una direcció i en una altra. Així l’admirable Golda Meir es deia, per casament, Golda Meyerson i per naixement Golda Mabovitx. Per fugir dels nazis molts van canviar-se el nom i, si tenien la sort d’arribar a Israel, tornaven a canviar-lo per afirmar-se com a hebreus lliures i emancipats dels cristians i musulmans. 

Després d’haver passat de San Cucufate a Sant Cugat del Vallès no és estrany, des d’aquest punt de vista, que algunes persones a Catalunya s’hagin catalanitzat nom, cognom o hagin anat fins i tot més enllà en la seva innovació identitària com l'exsoldat nord-americana Chelsea Manning. En tota mena de discussions amb éssers humans espanyols, i sovint per motius polítics relacionats amb la independència, se’m recrimina que jo hagi adoptat la forma Galves en lloc de la patrimonial castellana Gálvez que, al seu torn, sembla procedir de l’èuscar. Sempre m’he negat, de manera pugnaç i vehement, a donar cap mena d’explicació a ningú sobre la forma que he escollit per al meu cognom o sobre l’ús discrecional que faig de la barba o sobre el nombre de vegades que realitzo libacions. En tot cas, la forma del meu cognom sembla prou evident que és una paraula catalanitzada, una forma que no amaga un origen forà, una forma lingüística que exhibeix una adaptació a la llengua, la cultura i la societat catalanes. Això irrita els espanyolistes fins al deliri. L’adaptació gràfica és i vol ser una declaració de principis en el nostre context, quan algunes persones s’avergonyeixen de la tradició i del fet viu de Catalunya i amaguen la seva identitat no castellana. Que la majoria de persones no sàpiguen res d’etimologia ni d’història no treu que, per posar només un exemple, els cognoms Vayreda i Gaudí siguin d’immigrants de fora del nostre país i una novetat, ben poc catalans, per tant, en contrast amb l’antiquíssim cognom Garcia, que podem documentar ja durant l’època en què va néixer el català.

Els orígens de la identitat de Catalunya són i han estat sempre diversos i molt rics.

Els orígens de la identitat de Catalunya són i han estat sempre diversos i molt rics. És un fet. I des de l’aparició de les llengües romàniques, a partir dels segles VIII i IX, la identitat de Catalunya ha estat exclusivament i unànimement catalana. Aquest és un altre fet. Els emigrants econòmics s’han catalanitzat sempre i unànimement a Catalunya, durant totes les diverses revolucions industrials, excepte en un cas d’enginyeria social: durant el franquisme, quan els nombrosos funcionaris espanyols desplaçats a Catalunya van intentar manipular la immigració no catalana i convertir els immigrants forçosos en obligats colonitzadors culturals, en soldats ètnics que rebutgessin qualsevol mena d’integració a Catalunya. La famosa frase atribuïda al president del govern espanyol Leopoldo Calvo-Sotelo explica perfectament el fenomen: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.” I més tard: “La jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña y Valencia de españoles”. Una jugada mestra que no ha donat ni donarà els resultats esperats. De la mateixa manera que un senyor francès de la nissaga Bourbon va acabar canviant-se a Borbón perquè van fer-lo rei i li anava bé adaptar-se, molts nous catalans s’integren al país català i esdevenen ciutadans com nosaltres. I se’n senten satisfets.