El comuns tenen un sentit comú tan comú que a l’hora de la veritat, a l’Ajuntament de Barcelona, s’han entès abans amb Manuel Valls que amb els independentistes. On vas a parar, Ada Colada, l’independentisme només té vot popular i l’antic primer ministre de França té una altra cosa més important, té poder, un poder petitó, d’acord, però és el representant del poder, del poder autèntic, del que no té res a veure amb les eleccions, ni amb les institucions democràtiques. És el poder de tota la vida, el químicament pur, el que fa que avui obrin totes les portes a Xi com abans les van obrir a Genguis Khan, a Calígula, a Napoleó, a Leopold II de Bèlgica, a Stalin, què sé jo, a Jakob Fugger, l’home més ric del seu temps. No és equivalent a la riquesa sinó a la capacitat d’intimidar-nos, de fer-nos parar compte, o de deixar-nos governar o sotmetre o manipular. El gran poder és allò que tothom desitja i aconsegueix molt poca gent, la influència necessària per transformar la realitat, per fer possible el que abans no ho era, com la situació d’una gran ciutat. El poder és quan Donald Trump et fa seure al teu lloc. El poder és molt agradable quan el tens i detestable quan te l’imposen. Probablement per això podem dibuixar amb retolador un contrast radical. Els homes i dones del món antic, de l’univers mental que va fer possible la construcció de les Piràmides, creien en els beneficis protectors de la submissió a un poder. L’amo és bo fins i tot quan ens apallissa, afirmen alguns. I, en canvi, l’ésser humà contemporani confia més en la pulsió de llibertat. La llibertat ha fet de la societat humana el que és avui, la més desenvolupada, la més rica i la menys injusta de la història. L’home modern renuncia a manar ningú a canvi de no ser manat, de poder fer la seva sense haver de donar comptes a la superioritat. L’home modern ha aconseguit, de manera precària, un cert individualisme, en contrast amb la tribu i el gregarisme. Hi ha un antic adagi que s’interroga en veu alta: “qui mana més que el que mana?” La resposta cau a pes, com un plom: “qui fa el que li dóna la gana”.

D’aquí ve, probablement, que alguns adorem la figura històrica de Carles Puigdemont, de Carles el Gran. Potser fou un gestor mediocre, potser no selecciona bé els seus amics, potser té molts defectes com a polític, anem a suposar que sí, que els seus detractors tenen tota la raó. Però és l’únic polític que hem conegut que ha rebutjat agenollar-se davant del poder i somicar, l’únic que no ens vol fer peneta. L’únic que ha fet una fenomenal botifarra als interessos creats de la classe política, a la conveniència, a les pràctiques mafioses, als poders fàctics, al mercadeig amb les idees i les nacions. És l’únic que ha avantposat la dignitat al sentit comú dels comuns. És l’únic polític que, com a president de Catalunya, com a representant democràtic del país, ha sentit una repugnància insalvable i no ha cedit. Inaudit. Ha protagonitzat una sonada objecció de consciència, ha demostrat amb fets, amb accions, que la dissidència al poder que governa el món i avui tiranitza la nació és perfectament possible. Que els que no som ningú, que els que no som polítics professionals, que els intrusos en la política són l’única possibilitat de regeneració de la política. Que el món no funciona gens perquè els professionals que el gestionen ja han oblidat on van i només aspiren a mantenir una caseta a la platja. Que les raons del poder, avui, s’oposen a les raons de la majoria, dels que ja en tenim prou d’una falsa democràcia en la que el PSOE, Ciutadans i el PP són, en realitat, tres formacions idèntiques, partidàries de la política d’agenollar els ciutadans i d’espoliar-los.

Potser el Dalai Lama us semblarà més simpàtic, més espiritual, més guai que en Puigdemont, però venim de sentir les seves recents declaracions, i hem vist el profund menyspreu que té per les dones, el furiós masclisme que arrossega els seus pensaments, com tots els maleïts capellans obscurantistes de totes les èpoques i de totes les religions. Potser us semblarà que l’independentisme ha de fer costat a Pedro Sánchez, que Artur Mas té raó i la seva estratègia és la més assenyada. Però amb covardia i submissió no obtindrem més que infàmia. Les opinions dels presos polítics, psicològicament segrestats, no poden segrestar-nos a tots nosaltres a través d’un xantatge basat en la llàstima. Les víctimes no poden votar a favor dels torturadors. I els hem d’anomenar, amb tota justícia, torturadors, perquè estan torturant amb presó els legítims representants del poble català. Els partidaris de la repressió i de les represàlies contra els votants del primer d’octubre tenen un nom: enemics de la democràcia i enemics de Catalunya. Ara ja em podeu insultar per dir-vos el que no voleu sentir. Només els traurem de la presó fent el que cal fer. 

Jordi Galves
República belga (201) Tots els colors del verd Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (200) Dos presidents a Waterloo Jordi Galves