Dialogar amb el rei d’Espanya? Per descomptat que no. De cap de les maneres. No pot ser que es qüestioni la legitimitat del rei d’Espanya, el seu protagonisme polític, i que, per altra banda, s’hi vulgui enraonar per donar sortida a la crisi constitucional que es viu avui a Catalunya. L’independentisme polític no s’hi ha d’avenir en absolut. ¿Qui l’ha votat, com diria Gabriel Rufián? ¿Què representa i, sobretot, a qui representa? A mi també m’agrada molt el president del Parlament Balear, Baltasar Picornell, tan guapo, tan morè, tan pelut, amb vambes i samarreta, tan alternatiu, aquesta mena de Conchita Wust en mascle de Podemos, em sembla apassionant, i valoro molt la seva bona disposició, honrada, però no participo gens de la fascinació mallorquina per la monarquia. Amb el rei d’Espanya que va legitimar la repressió de Catalunya després del primer d’octubre, no, en absolut, gens. Cap acord no és possible amb l’hereu dels drets dinàstics de la Corona d’Aragó, amb aquell que es considera només hereu de la legitimitat d’En Pelai d’Astúries i que no té cap consideració per l’alt Casal d’Aragó, ni per la sang del rei En Jaume que també corre per les seves venes. Felip VI no és sinó l’hereu de les reials disposicions de la Nova Planta, hereu d’un nou encuny uniformador que mai no ha tingut en compte, des del segle XVIII, l’herència dels reis de la Corona d’Aragó, que només ha fet cabal dels reis francesos, avantpassats seus que han volgut fer d’Espanya un estat nació, sense minories. El rei Felip, tinguem-ho clar, és el successor numèric de Felip V, el destructor de la legalitat plurinacional d’Espanya. Una altra cosa seria si el Reial Casal de Borbó, per primera vegada en la història, tingués algun interès en la nació catalana, però ara com ara, només la república és un esdevenidor plausible i políticament eficaç. Només el republicanisme és una iniciativa realista amb perspectiva històrica.

Felip VI vol dialogar amb Catalunya perquè és conscient, a diferència del seu pare, que Catalunya se’n vol anar i que la seva independència només és qüestió de temps. Que després de la repressió policial, dels presoners polítics, del fracàs de l’ofensiva judicial, el catalanisme ha guanyat la partida perquè s’ha sabut mantenir en el pacifisme i en l’anhel indefugible de la independència nacional. Ha guanyat la partida de l’opinió pública internacional. Tothom sap que la població de Catalunya és majoritàriament partidària de la separació, totes les enquestes ho confirmen i ho fan palès. Catalunya no serà una nova nació amb cap monarquia constitucional, i serà com la Irlanda republicana, com l’Hongria republicana, com tantes i tantes nacions que, separades de la metròpoli colonial, han abraçat el republicanisme com una forma de govern essencialment democràtica i moderna. Estem assistint als darrers cants de sirena d’un règim que es resisteix a morir i busca la manera de sobreviure sota l’empara de la corona. Doneu-nos un motiu, un de sol, acceptable per a la majoria dels catalans, perquè Catalunya s’independitzi com a monarquia constitucional. Costa molt d’imaginar. No hi sabríem veure cap avantatge.

Jordi Galves
República Belga (112) Un no, dos Puigdemonts Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (111) Els últims dies de 'La Vanguardia' Jordi Galves