L’espectre que recorre Europa no és ni va ser mai el marxisme, ara com en els temps de Karl Marx l’espectre que recorre el continent s’anomena llibertat. De fet, el marxisme va ser determinant mentre es va mantenir com una dinàmica alliberadora, com una immensa set de llibertat i només va col·lapsar-se quan va gosar trair, precisament, mira per on, la senyora llibertat. Això avui les noies de la CUP i de la Colau no ho volen entendre perquè són monges de la religió socialista, de la superstició dels pobrets, igualetes que les monges de santa Clara, que els menorets de sant Francesc. Professionals de la bondat i de la tranquil·litat de la consciència satisfeta. Des que els francesos van fer la Santíssima Revolució, per damunt de la fraternitat i de la igualtat, això de la llibertat, el dret a decidir dels individus i de les societats, s’ha convertit en la més gran aventura política de tots els temps, en el més gran afany de la modernitat. I no. A Grècia no tenien democràcia ni tenien pròpiament llibertat perquè eren esclavistes. Gràcies als assaltants de la Bastilla, per primer cop la llibertat va passar de ser cosa exclusiva de senyors feudals a ser el més sagrat dret de l’ésser humà, de qualsevol ésser humà. Van anomenar democràcia el nou sistema perquè es veiés que sabien grec i que eren eixerits. Abans no rodessin els caps de Lluís XVI i de Maria Antonieta, els senyors feudals havien estat els únics que realment tenien solidaritat entre ells, la solidaritat dels privilegiats, la fraternitat, i com a nobles es consideraven només iguals a d’altres nobles. Sembla bastant elemental, per tant, concloure que uns dels grans avenços del que avui denominem democràcia contemporània no és altra cosa que la socialització, la generalització universal d’uns drets aristocràtics que en el passat només tenien quatre escollits. Per això, avui, quan rebo una carta del banc o d’Hisenda, encara que ni la meva família ni jo no hem estat encara distingits amb cap títol nobiliari, m’anomenen senyor. Com si fos Chateaubriand. I ho fan amb tothom. Quines coses.

Això de la democràcia, quines coses també, hi ha qui se la creu i hi ha qui decideix agafar un oportú atac de tos i sortir discretament de l’habitació. Hi ha qui, com Carles Puigdemont, Carles l’Ardit, Carles l’Incòmode, Carles el Venjador, Carles l’Insubornable, decideix primer reclamar l’atenció de les democràtiques autoritats de la Unió Europea perquè, vés per on, això de la llibertat alguns catalans ens ho hem cregut. Hi creiem. I els senyorassos de Brussel·les, com si portessin perruca i esnifessin rapè, se senten molestos. Incòmodes. Ai, pobres. També se senten incòmodes alguns danesos de la Universitat de Copenhaguen i van dir ahir a Carles el Torracollons que vigili, que als Balcans hi va haver neteges ètniques, que ho han llegit en algun llibre, i que això de tenir un Estat, ells sí que hi tenen dret, que per això són descendents dels víkings, però que, és clar, els catalans, potser que no perquè on anirem a parar. Que les fronteres són dolentes, especialment les dels altres. Del que no volen adonar-se és d’un fet elemental. Que no es tracta d’una qüestió ètnica sinó d’identitat. I que la identitat dels catalans és ara com ara, sobretot, la democràcia. Que si amb menys del quaranta per cent el Regne Unit té dret a sortir de la Unió Europea, amb gairebé el cinquanta per cent dels vots, els catalans tenim dret a reclamar un Estat propi. Per una senzilla raó. Per la voluntat sobirana del nostre poble. Perquè és una qüestió de democràcia. Per una senzilla raó més important que la llengua pròpia, que la història nacional catalana, que el dret català i que el consum de bolets: perquè ens dóna la gana. Perquè si la democràcia, perquè si la llibertat només és vàlida quan els aristòcrates, els privilegiats, ens la concedeixen és que, de cop i volta, hem tornat a la injustícia de l’antiga Grècia de pet. El comunisme es va acabar en sec perquè va voler ofegar la llibertat dels ciutadans amb una legislació ben organitzada i pomposa. Veurem si la Unió Europea també anirà pel pedregar. L’espectre de Puigdemont la persegueix amb eficàcia, ara com ara.