El castellà com a espanyol, com a llengua comuna de tots els súbdits de la monarquia espanyola, és una de tantes mentides que no deixa de repetir l’imperialisme de l’altiplà ibèric, sempre grosser i nerviós, sempre enemic de la cultura. Una fantasia política com ho és la Reconquesta peninsular que mai no fou ni existí, o com la fraternal trobada amb els pobles d’Amèrica, que van sortir del foc de l’imperialisme asteca, maia i inca per caure a les brases de l’imperialisme catòlic dels Àustries castellans. Un imperi molt més intolerant, racista i inhumà precisament perquè era europeu i més civilitzat; perquè Walter Benjamin té raó, els nazis van ser pitjors perquè eren els més civilitzats de tots, els més competents. També a l’hora del crim. En definitiva civilització i barbàrie no són opòsits sinó les dues cares de la mateixa moneda. Els més civilitzats són els més bàrbars quan s’hi posen i l’espanyolisme no ha fet altra cosa que radicalitzar-se, que fer-se més criminal a mesura que la tecnologia li permetia imposar-se més abusivament. La vella controvèrsia entre hutus i tutsis només esdevé dramàtica quan és tècnicament possible exterminar l’adversari i no deixar-ne ni un. A més a més d’això,  l’espanyolisme viu permanentment acomplexat davant del model francès. Volen construir una nació monolítica com la francesa i no se’n surten, volen fer i refer París  al Manzanares i només aconsegueixen un Madrid que no els acontenta. L’acadèmic murcià Arturo Pérez-Reverte, en una conversa amb Joaquín Sabina, del 2016 per al diari El Mundo, afirmava: “Como soy jacobino, ese tema lo habría solucionado en el siglo XVIII. ¡Chas, chas, chas, chas! Ahora ya no tiene solución”. Afegint tot seguit que “hubo momentos en los que se podía pasar una población entera a cuchillo, en el siglo XI, pero no en el siglo XXI”. Sabina, que potser sembla engatat, afegeix, fraternal amb els catalans: “me adhiero a la propuesta de mi compañero”.

El castellà és la llengua més important de la Península només perquè el regne de Castella fou el més important i extens. Aquí s’acaba la història

L’espanyol o castellà no és una llengua superior a les altres. I demano perdó per escriure aquesta obvietat que el supremacisme espanyolista oblida tots els dies de la setmana. No és veritat que l’expansió del castellà s’expliqui per una presumpta i fabulosa habilitat de la llengua castellana per fer-se més amable que d’altres per als nous parlants. El castellà és la llengua més important de la Península només perquè el regne de Castella fou el més important i extens. Aquí s’acaba la història. De la mateixa manera que el gallec-portuguès i el català-valencià són les segones llengües més importants del territori d’acord amb l’extensió més reduïda de les corones de Portugal i d’Aragó. Un regne medieval d’Aragó que parlava molt majoritàriament català i que no era un col·lectiu castellà de baturros. Tampoc l’anglès avui és la primera llengua del planeta perquè sigui especialment fàcil o difícil de capir. L’anglès és la primera llengua del món perquè l’imperi britànic fou abans de la Primera Guerra Mundial l’imperi més extens mai bastit per la raça humana i perquè la primera potència econòmica del món és una antiga colònia britànica, els Estats Units d’Amèrica. 

L’espanyol d’Espanya només és fàcil per als espanyols d’Espanya que ja el parlen de casa i que, com és notori, tenen sempre tants problemes per aprendre llengües estrangeres. Certament, el breu sistema vocàlic de la llengua castellana pot esperonar la fantasia que és una llengua assequible per a tothom. Però, en realitat, és aproximadament el mateix vocalisme del basc —i del japonès—  però amb el regal addicional de tres mil verbs irregulars, i ningú que no sigui castellanoparlant hi veu cap facilitat per enlloc. L’exageració ja sabem que és pròpia de determinades cultures. També diuen que la llengua castellana és molt parlada perquè és una llengua de cultura. Exactament de quina cultura estan parlant? Perquè per als que parlem català, fills de la primera lírica del món, la dels trobadors, hereus de March, Llull, Martorell, Corella, Verdaguer, primers importadors i divulgadors europeus de Dante, Petrarca i Boccaccio, francament, ens costa una micona que ens impressionin amb quatre mirallets i quatre campanetes com si fóssim aquells pobres indígenes del Carib.