El periodista Arcadi Espada —àlies Espadi Arcada segons Xavier Sala i Martín— demanava ahir a la tele si existeix un vídeo sobre la vida sexual de la víctima dels violadors de La Manada, insinuant que no, que la noia potser no era tan bleda, ni tan santa, ni tan honesta com la Mare de Déu. I què, si fos el cas? Com si mai no violessin les que ja han conegut home, o les fresques, o les meuques, com si les filles de Venus, professionals o vocacionals, es mereixessin tots els mals que els puguin arribar. Com si el desig femení necessités necessàriament d’algun càstig diví, terrible, seguint el magisteri de l’Església més carca, el de l’Espanya més obscurantista, el magisteri de l’Espanya mascla de sempre. Què passa? L’autèntica notícia no és la vida sexual de la víctima sinó l’existència pública d’un exemplar de bocamoll com Espadi Arcada, la vida i miracles d’aquest fundador i propagandista de Ciutadans, que va gosar definir Espanya com “el laboratorio de lo mejor de nuestra época. Esa voluntad amable de vivir juntos”. L’Espanya Taronja és pura amabilitat i civilització, ho veiem cada dia. L’amabilitat i la civilització d’Arcadi Espada demanant que es castiguin les mares que infantin nadons discapacitats perquè és un “crim contra la humanitat”. A mi m’agradaria saber què en pensen les filles d’Arcadi Espada, ja que es fica en la vida privada dels altres, què en pensen sobre tanta amabilitat i civilització i sobre l’interès per la pedofília, curiosament per la pedofília, en el seu llibre Raval: de l’amor als nens, envellutadament apreciat per aquell altre, com li diuen, sí, ara, el seu entranyable amic Salvador Sostres, el milhomes que, a la tele, el novembre de 2010 proclamava entusiasme per les noies menors d’edat, una inclinació que Carlos Herrera, company d’aventures d’Espada i de Sostres, celebrava amb aquesta broma tan encertada, tan de mascle a mascle, tan de companyonia entre els que es creuen superiors als altres: “¡Atención! Hoy ha sido anunciado Salvador Sostres en la ciudad. [...] ¡Están las madres recogiendo a las niñas!” Quin riure, oi?

I és que l’Espanya més genuïna i pura d’oliva no és la democràtica ni la constitucional, ni la federal ni la il·lustrada, l’Espanya de debò és l’Espanya mascla. La dels toros, els novios de la muerte, les guerres civils i virils, la de l’exaltació fàl·lica por mis cojones. Ja que l’espanyolisme d’avui no té cap projecte polític per oferir, ni cap entusiasme per suscitar, s’encastella en el castell castellanista del mascle obcecat que es resisteix a morir. És la darrera reserva espiritual del fatxenda mascle que s’afirma en una quimera de fortalesa, en una suposada valentia que només és irracionalitat, que menysté l’independentisme català perquè el veu covard i efeminat, no pas com el basc, que sí que té el que s’ha de tenir. L’Espanya mascla exhibeix el menyspreu cap a les dones com a carta de presentació, com si fos la rojigualda. ¿No va dir M. Rajoy que l’equiparació salarial entre homes i dones és una qüestió que cal evitar? Ahir mateix Alfonso Ussía, un individu que ha escrit tres volums sobre la bona educació i les millors formes amb el títol de Tratado de las buenas maneras, no atacava Marta Rovira amb argumentacions polítiques. Es dedicava a enriure’s del cutis i del cul de la secretària general d’Esquerra Republicana amb tuf de Varón Dandy. L’Espanya mascla m’ascla, veritablement.