Els electors independentistes, la majoria social i més dinàmica de la nostra societat, estan cada cop més desenganyats dels partits polítics. I, en especial, d’uns individus que s’anomenen servidors públics però que, en realitat, no són servidors de res sinó uns senyorassos servits i molt ben servits. Ara que ve Nadal, a les reunions familiars, a les converses dels bars i a les trobades d’amics es continua parlant incansablement de política com fa anys, de la llibertat de Catalunya, amb pessimisme o amb optimisme, però visiblement més per lliure, més desenganyats del trist paperot que durant un any estan fent els partits amb representació al Parlament de la Ciutadella. Els que van votar aquelles o aquelles altres formacions polítiques ja no es barallen més per les sigles, ja no discrepen perquè tots i totes se senten igualment estafats, igualment atònits per la poca vergonya que tenen els professionals de la política. Atònits perquè el Parlament va escollir Quim Torra president per mantenir, deien, la legitimitat de Carles Puigdemont i, a l’hora de la veritat, l’han abandonat dins la gàbia d’or fals del Palau de la Generalitat, sense el més mínim sentit de la lleialtat ni del compromís electoral. Atònits perquè hi ha quatre diputats electes a la presó de Lledoners jugant-se la vida amb una terrible vaga de fam i s’ha aconseguit arraconar-los informativament, entre la polèmica dels llums de Nadal i la promoció de la Marató de tevetrès. Atònits perquè els mitjans de comunicació ja no parlen de la unitat popular dels favorables a la independència, constatable en totes les manifestacions de les recents diades de l’11 de setembre. Ara estan distrets en el de sempre, en les petites polèmiques de saló dels diputats i dels consellers, de les misèries polítiques dels partits que no ens importen ni poc ni molt. En les limitades estratègies, de vol gallinaci, que ara semblen la solució de tot i d’aquí a unes setmanes, ningú no recordarà. Mai com ara els partits polítics independentistes havien viscut més allunyats del seu electorat. El PDeCAT i ERC insisteixen a entendre’s amb un govern de Madrid que no vol negociar res de res i la CUP continua paralitzada en una puresa ideològica que té la coherència de les pedres mudes.

Tothom ho veu, ara ja no estem dividits entre independentistes i espanyolistes. Ara estem dividits entre gent que viu de la política i la bona gent del país que viu de la seva feina. Per això tots els polítics professionals de tots els partits ataquen Puigdemont i Torra, perquè ni són polítics ni ho volen ser, perquè no estan cedint a les enormes pressions internes perquè afluixin, perquè no diuen ni fan el que els altres volen que facin o diguin. Es va dir: o referèndum o referèndum. I vam tenir referèndum. I s’ha dit: la via eslovena és una via legítima i digna perquè els morts no els va posar Eslovènia sinó els seus enemics, la ultradreta sèrbia. Ens volen convèncer que la independència de Catalunya és impossible amb aquest embolic constant, amb aquesta indecent misèria política del dia a dia. Però tots sabem, favorables i discrepants, que la independència és inevitable.