Avui és el dia. Avui es produeix la manifestació com una força vident i vivent de la naturalesa, au, té, atura’t un moment i aixeca els ulls per contemplar-la si pots, si en saps, en sa bellesa, en sa dolça majestat, aquí la tens la manifestació que no te l’acabaràs tota, és el poble que s’aixeca en desarmes, el poble que s’aixeca en alarmes, la nació mediterrània dreta i serena, que es planta una vegada més per dir que ja està, que el futur ja ha arribat i que la llibertat ha d’imposar-se. La manifestació són milions de catalans units en una samarreta multitudinària que cívicament, de manera adotzenada, xarona, festiva, suada i desvergonyida, que de manera popular, impertinent i descomunal, tossudament, s’alça contra el caos i la injustícia per expressar-se. No hi fa res que alguns savis hagin sentenciat que no s’aconseguirà una independència amb manifestacions, els savis sempre sentencien perquè els pobres només saben fer de savis, perquè no ho entenen, perquè ningú acaba d’entendre ben bé què és aquesta manifestació però aquí la tenim, efectivament, desbordant-se pels carrers. Un any més per mostrar pacíficament al món l’existència viva de la nació catalana, per mostrar-se a ella mateixa com es mostra el cos nu d’una persona davant del mirall i s’hi reconeix perquè, amb el sexe a l’aire, és una presència tan impúdica com rotundament autèntica. La manifestació és la manera catalana que la recent tradició ha consolidat per reclamar la democràcia del segle XXI, per exigir el vot vinculant de la majoria enfront de la tirania del colonialisme i també contra la tirania egoista dels partits polítics. La manifestació és la manera en què un poble pacífic i determinat demostra la seva força quan li han prohibit el vot amb violència, repressió, empresonament i exili. Ningú no sap com es fa pacíficament una independència però la manifestació porta anys disposada a esbrinar-ho i a continuar insistint-hi. Si Espanya és violència, dir que no a la violència és continuar dient no a Espanya.

Si Espanya és violència, dir que no a la violència és continuar dient no a Espanya.

Mireu la bandera d’Espanya i després la de Catalunya. Deixeu estar per un moment que l’una procedeixi de l’altra, que fins i tot en això l’espanyolisme és un excessiu exercici d’apropiació. Fixeu-nos ara només en els colors que són els mateixos, idèntics, l’or i el gules, o com s’anomenen popularment, el groc i el vermell. Per als uns, els de la nació imperial que avui reté els darrers trossos de l’imperi en liquidació, quan contemplen aquests dos colors, hi veuen el que hi volen veure, hi volen veure l’or de l’imperi i la sang vessada pels valents, fins i tot l’arena groga i la sang de la plaça de toros. Sempre us parlaran de la presència obscena de la sang. I curiosament la bandera de les quatre barres no és vista com a rojigualda sinó com a oriflama, perquè els catalans també fem el mateix i hi veiem el que hi volem veure. En aquest cas la combinació de l’or de l’opulència del comerç i del desenvolupament, l’or brillant de l’intercanvi, el groc de la dissidència, de la discrepància, de l’alarma, acompanyat del vermell, de la flama del foc que escalfa la llar i la consciència de l’esperit, la flama ardent que és un clam de vida.

Avui és la manifestació que mereix ser mirada i vista encara que n’hi haurà que no la vulguin veure, que la neguin o se’n burlin. Això no és el més important. L’important, com passa amb l’exemple de les banderes, és saber què hi veiem nosaltres, què hi volem veure i de què ens sentim legítimament capaços, determinats, contra tota forma d’inclemència.