Ahir la policia catalana va detenir —i posteriorment alliberar— el periodista-activista, l’activista que escriu a la premsa, l’intel·lectual compromès, que així és com n'haurien dit a França, el senyor Carles Heredia. El primer periodista engarjolat a Catalunya havia de ser jo el 2017, però no, al final li ha tocat a messié Carles. Li dic cordialment messié perquè messié Jean-Paul Sartre ja va deixar dit que l’intel·lectual és exactament aquella persona que es compromet, en concret, amb causes que no li importen, de les quals no n’ha de fer res. De manera que si, per ventura, li toca una causa que sí que li toca, de prop, aleshores l’intel·lectual genuí es compromet encara amb més empenta. Perquè som sabedors que la causa de Catalunya només té els catalans per defensar-la i ja està. 

Els Mossos ahir van detenir i empresonar Heredia a Valls. Resulta curiós que tots dos hagin nascut en aquesta mateixa ciutat. Els Mossos de l’Esquadra o Esquadres de Catalunya es crearen el llunyà 1719 com un eficaç instrument borbònic que havia de reprimir i represaliar els derrotats, els indefensos, en la guerra dels Catalans. Madrid ho trobà deliciós i consumí més rapè de l’habitual. Pere Anton Veciana i Rabassa, alcalde de Valls, es passava al bàndol de Felip V cap al final del conflicte i així es creava el cos d’Esquadres de Valls o Esquadres de Veciana, avançant-se així en el sinistre calendari policial 125 anys justos al duc d’Ahumada, fundador de la Guàrdia Civil. Sinistres, així mateix, els considerava el poble menut a les Espanyes i a Catalunya, així els consideraven Josep Pla i Federico García Lorca, almenys fins a l’adveniment de la República de 1931. Actualment l’opinió pública està força dividida, si hem de dir la veritat, perquè el cos dels Mossos no té ni una reputació definida ni és vist com una entitat cohesionada ni estable. Una cosa són els Mossos de l’Esquadra dels atemptats de la Rambla, els Mossos del Primer d’Octubre i una altra cosa són els Mossos dels enfrontaments d’Urquinaona i de l’aeroport. Una cosa són els Mossos que salven vides i hisendes i una altra els Mossos que et segresten la vida durant un determinat espai de temps, com li va passar ahir al periodista Carles Heredia. Una cosa són els Mossos que parlen en espanyol i es comporten com toreros a la Maestranza i una altra cosa són els Mossos que fan servir la llengua pròpia de Catalunya. Uns semblen conqueridors ètnics, els altres figures perfectament integrades a tots els barris i localitats del país.

El desgavell actual dins del cos dels Mossos és l’herència més enverinada que Convergència i Junts per Catalunya, per una banda i el PSC i Iniciativa, per l’altra, han deixat a Esquerra Republicana. És motiu prou important perquè el conseller Elena, que acaba de ser nomenat, no miri cap a una altra banda com han fet els seus discutibles predecessors. La importància de les institucions i el manteniment de l’ordre en una societat democràtica no es basa en la repressió sinó en la confiança i el respecte. En l’auctoritas, no en la potestas. Per això els bobbies de Londres no van dur pistola durant un llarg període. En la qualitat del servei als ciutadans, per descomptat, en tots els aspectes tècnics que esmenta amb satisfacció el major Josep Lluís Trapero. Però sense oblidar, avui més que mai, la innegable significació política que té qualsevol comportament públic de la policia del país. Aquest àmbit és responsabilitat exclusiva del conseller, que és qui ha de fixar una política clara, que no canviï amb el vent. Costa de comprendre en determinats àmbits conservadors i classistes catalans i per això hem de repetir avui que el major dels Mossos és a les ordres del conseller i no a l’inrevés. O dit d’una altra manera, que el funcionari, l’alt funcionari, per voluntat popular, ha d’estar sempre a les ordres de l’interí, del polític de torn.

Si el conseller Elena vol ser creïble en les reformes i canvis que està anunciant, no pot permetre que determinats policies li estiguin fent, clarament, una contracampanya de premsa. Tal com li va passar a Jorge Fernández Díaz al Ministeri de l’Interior. No pot ser que el senyor Carles Heredia sigui citat pels Mossos a través d’una trucada telefònica des d’un número ocult. A l’Europa que ens agrada, això no passa. No pot ser que s’acusi un activista i periodista de lesions contra els Mossos —sembla que ara els atestats dels Mossos esmenten sempre lesions dels agents, per protegir-se jurídicament— quan durant els fets de Valls de febrer del 2021 no hi va haver detinguts i sí que hi va haver càrregues contra ciutadans indefensos. És inadmissible que alguns ciutadans sentissin, durant una identificació realitzada després de les protestes per la presència de Vox, frases del tipus “este no está en la lista”. En una democràcia la policia no té llistes. No es pot acceptar que la policia catalana oblidi sovint la presumpció d’innocència dels ciutadans emparant-se en la retrògrada llei Mordassa espanyola, ni que l’atestat policial que sustenta, per exemple, l’acusació contra Carles Heredia sigui una àmplia antologia dels seus tuits, articles i declaracions públiques de contingut polític. El cos dels Mossos de l’Esquadra no pot ser una policia política. Ni els antidisturbis poden encarregar-se alhora de l’àmbit de la informació. Quan els funcionaris de qualsevol estat, de qualsevol autonomia, tenen una agenda política pròpia, que no és la del govern, aleshores els governants esdevenen figures decoratives. Aquest és el principal perill al qual s’enfronta el conseller Elena, la paràlisi i la intranscendència.