Un jutge que no és imparcial no és un jutge legítim. És un frau de llei. Un tribunal compost per set carcamals espanyolistes, ultramuntans, ultrareligiosos i ultraconservadors és una paròdia ultra, però no pas un tribunal de justícia. La potestas del tribunal no ve determinada per les primoroses i decorades punyetes, per la toga sedosa i negra condecorada amb emblemes feixistes, per la capacitat intimidatòria del tribunal, per l’administració dels torns de paraula, per la direcció discrecional dels interrogatoris. Per la policia armada que està a les ordres del magistrat, allò que els nostres pares els antics romans anomenaven imperium, l’imperi —o dit en llenguatge del meu poble, la bufetada, l’hòstia que et poden arribar a fotre—. L’individu que jutja té al capdavall una autoritat militar, té poder sobre la gent d’armes, sobre la policia i l’exèrcit, per això es comporta de vegades com el sergent de ferro de Clint Eastwood, per això crida, mana, fa escarafalls, et mira amb mala cara. Però el pretor metàl·lic no pot exercir la magistratura sense interpretar la voluntat divina, si no identifica i actua sempre d’acord amb l’autèntic poder, el que ve determinat per la superioritat. A Roma el pis de dalt eren els déus, i en una democràcia el poder procedeix exclusivament dels ciutadans, del poble. De We, the people, que diu la Constitució dels Estats Units. Del personal, de la gentussa que té el desagradable deure de treballar i de pagar amb els seus impostos tota aquesta festa repressiva.

El poder ve del poble que paga els impostos, efectivament, dels ciutadans als que cada dia es maltracta a la sala del judici amb autoritarisme gratuït. Quan ho diu el senyor jutge, se’ls desallotja de la sala. Se’ls impedeix parlar en català, se’ls obliga a respondre a l’acusació particular d’un partit obertament contrari a la democràcia moderna i a la convivència civilitzada com Vox. Però no hi ha postestas ni imperium ni cap llatinòrum que valgui si no hi ha, primer de tot, auctoritas. Que en aquest cas és una paraula que traduirem com a autoritat moral, legitimitat del poder. Sense moral i sense imposició tàcita no hi ha poder legítim. O dit d’una altra manera, els poderosos tenen poder damunt nostre perquè volem que el tinguin, perquè ho acceptem. Si el poder que exerceixen damunt de nosaltres no l’acceptem, com a societat, no són més que pirates. Sense justícia un govern és una banda de lladres, ja ho va deixar escrit sant Agustí, el qual no era, precisament, un militant de la CUP. És un dels pensadors fonamentals de la nostra societat.

La justícia només pot ser justa si l’entenen i l’admeten dotze persones del comú, dotze persones anònimes que es denominen, juntes, el jurat. Dotze persones que, com els dotze apòstols, no són ningú però que poden jutjar col·legialment. Que asseguren que la justícia sigui del poble i per al poble, i no pas una màgia negra incomprensible, un ritual fet només per jutges i per a jutges, una nigromància de tècnics escollits, un exorcisme fet per persones suposadament superiors que fan i desfan el que volen. De professionals exclusius que cobren sous colossals per defensar-te davant dels jutges. I que fan el que volen quan volen. Ahir molts testimonis no van poder dir el que volien dir perquè Marchena, el pare de la nena, no va voler. Marchena, el que pensa que no hi ha reglament prou bo per a la seva filla, el president de la sala, va dir als testimonis que callessin i els testimonis van callar. Va dir a l’advocada Ana Bernaola que no fes la pregunta i no la va fer. Després es va repensar i li va dir que sí que la podia fer. Ara sí, ara no. Ara amunt, ara avall. Aquí mana ell. És el pare de la nena i és fill d’un militar colonial del Sàhara, d’un africanista, d’un senyor partidari de l’imperialisme com a llei. Allò sí que era una llei com Déu mana. Aquí estoy porque he venido. Res, el testimoni que primer volia parlar només va dir que els policies els havien escopit, insultat, i que s’havien pixat sobre els ciutadans. Que els havien amenaçat amb les armes. No res, no tenia cap importància. El testimoni no servirà absolutament de res perquè els fets no podran ser provats. I en cas de poder ser provats es dirà que desborden el marc del judici. I si no desborden el marc del judici es dirà que per Espanya, tot per la pàtria, van fer molt ben fet de pixar-se sobre els ciutadans insurrectes. O sigui, que continuem fent de la lex un duralex d’aquell que compràvem a Andorra. Diguem-ho també en llatí bo del meu: Vox més lex, duralex.