Ja que Marta Sánchez, en la seva personal versió de l’himne d’Espanya, proclama que “no pido perdón”, jo faré el contrari. Intueixo que discrepar-hi pot ser saludable. A més a més, demanar perdó no costa gens, fins i tot ho fan reis i papes. Demano perdó per haver irritat algunes persones durant el recent cas Galves. I, en especial, demano perdó a totes aquelles persones, totes excel·lents persones benpensants i ben educades que, tot i ser partidàries de la llibertat d’expressió i de la premsa, van sentir-se obligades a fer-me costat públicament però a contracor. Demano perdó. Són persones admirables que, després de defensar el dret a la lliure opinió, tenien sempre la imperiosa necessitat d’afegir i de subratllar i de remarcar que “no comparteixo el contingut de l’article de Jordi Galves”. Llibertat d’expressió sí, per descomptat, però no als arguments de l’article "Cornellà no és com Catalunya". Que quedi ben clar. I és que, naturalment, el que jo deia al meu article era tot mentida, oi? Mai no hi ha hagut, ni existeix avui cap mena de menyspreu, ni de persecució, ni de ridiculització de la cultura catalana ni dels catalanoparlants o castellanoparlants partidaris de la llengua i de la cultura catalanes. Mai. A tot estirar el que hi ha, això sí, són alguns malvats independentistes adoctrinats que cometen delictes d’odi contra Espanya, els espanyols i les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Els únics que trenquen la convivència a la nostra estimada Catalunya són els sobiranistes, per això els jutjats només persegueixen els seus delictes d’odi.

Des de l’altra banda, des de l’espanyolisme, no hi ha mai cap animadversió contra els catalans, ni supremacisme, ni una voluntat clara d’extermini actiu i passiu de la llengua i cultura catalanes. De fet, ens estimen molt, amb bogeria, ara ho veig claríssim després d’haver passat pel jutjat de Cornellà. Demano perdó per haver parlat de la meva pròpia experiència, que no val res perquè és l’experiència d’un independentista. Per haver cregut a la senyora Dolors que en un missatge em deia que “abans vivia al costat de Cornellà i tenia amics d’allà. Molta gent no sap parlar el català, ni l’entenen ni ganes perquè et mira amb fàstic i més d’un d’allà m’ha dit catalanufa o s’ha rigut de la meva llengua”. O al senyor X quan em deia que “als espanyols a Catalunya (que no catalans) la veritat no els interessa. Es creuen el centre del món. S’afirmen destruint els que tenen colonitzats”. El missatge del senyor Òscar tampoc no era correcte quan deia que “el català ha estat dissolt en moltes zones de l’àrea metropolitana, incloent els vallesos”. O el senyor X2 que afirmava que “como habitante del Baix Llobregat doy fe de que lo que dice el artículo es rigurosamente cierto y no solo en Cornellà”. O la senyora X3 quan sostenia que: “Yo también me he topado con esta aversión a todo lo catalán, dotada casi siempre de una violencia emocional desquiciada y en algunos casos violencia física”. O les paraules del senyor Manel: “Lo que es segregacionista es ver que personas del resto de España que llevan en Catalunya 40 o 50 años sean incapaces de pronunciar una triste palabra en catalán, mientras que personas de otros continentes se esfuerzan en hacerlo y lo consiguen”. Tampoc hauria d’haver fet cas a una persona tan imprudent com el senyor X4 quan deia que: “L’oprimit sempre és el problema”. Ni hauria d’haver acceptat el criteri del poeta Francesc Parcerisas quan em deia que: “en Galves estava carregat de raó (i de raons)”.

Em vaig equivocar i demano perdó. Em vaig equivocar perquè no hi ha res més ofensiu que dir a algú la veritat quan no la vol veure, que l’estan maltractant i que, de fet, està col·laborant activament o passiva en aquest maltractament. Estàs atacant la seva autoestima i la seva dignitat. L’autoodi dels catalans és molt profund i seriós, el nostre mal no vol soroll. No es pot dir de cap de les maneres que a Catalunya passin totes aquestes coses terribles, que el català i la cultura catalana estiguin bandejats amb la col·laboració tàcita de molts catalanoparlants. És exactament el mateix error que vaig cometre fa anys —torno a demanar perdó pel meu atreviment— en companyia del meu amic, el professor Stefano Maria Cingolani, quan, prop del mercat de Sant Antoni de Barcelona, vam pretendre ajudar una noia que estava essent maltractada per un home enmig del carrer. “No os metáis en esto”, ens etzibà la dona amb rancúnia. La llibertat té aquestes coses. Mentre hi ha dones que denuncien la violència masclista hi ha d’altres que, potser lliurement, consideren que “mi marido me pega lo normal”. Les persones que pensen que el meu article era equivocat tenen tota raó. A Cornellà i a tot l’extraradi de Barcelona no hi ha cap problema amb el català perquè viuen en un lloc cosmopolita, una terra plural i diversa, com deia Inés Arrimadas en campanya electoral. És un lloc meravellós. A l’extraradi de París, de Londres, de Nova York, com dibuixa Tom Wolfe a La foguera de les vanitats potser sí que hi prolifera la llei del més fort, la violència en totes les seves formes, la ultradreta, el sexisme, el ressentiment de l’immigrant que no vol deixar-ho mai de ser. Però l’extraradi de Barcelona és diferent. A l’extraradi de Barcelona tot són flors i violes i la gent, tota, és estupenda i admirable, ben educada i democràtica. Aquí tothom està a favor del català. Vivim a la millor ciutat del món, com afirma una coneguda publicitat turística, o no se n’havien adonat?

Jordi Galves
República Belga (55) Un dia força complet Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (54) El mestre Monzó Jordi Galves