Pere Aragonès demana un vot de confiança a Junts per Catalunya per ser escollit avui president de la Generalitat. Però la confiança, diu la dita catalana, fa fàstic. La confiança potser s’aventura amb els desconeguts però amb els que coneixem de dalt a baix ja és més difícil concedir-la. I tothom coneix de memòria l’insignificant candidat, ha calgut només un moment d’atenció per entendre’l sencer. No hi ha més, però tampoc menys, Pere Aragonès és exactament el que sembla, l’home burocràtic imposat per les circumstàncies, l’home que és on és per la decisió digital d’Oriol Junqueras, l’home petit enlairat pel gran ditàs, un home que va saber arronsar-se d’espatlles i mirar cap a una altra banda quan linxen, quan traeixen l’indefens president Quim Torra, despullat de la condició de diputat que li va atorgar el poble. Despullat de poder sobretot pels seus companys de llista electoral. Pere Aragonès vol ser president de la Generalitat, de tots els catalans, quan encara recordem bé el copet de carpeta que Jéssica Albiach va estampar-li  graciosament al culet, durant un dels debats electorals. L’Albiach delatora que va col·laborar amb la repressió que tenalla avui els presos polítics, començant pel vicepresident Junqueras. Per molts mitjans de comunicació, diaris, analistes, comentaristes i savis de guàrdia que ens expliquen el que estem vivint, hi ha coses difícils d’entendre i de pair.

Soc el pobre aquell que han assegut a la taula del sumptuós tiberi, no pas perquè mengi, sinó perquè faci saber a tothom com endrapen i paeixen els que governen, els que compten, els que la saben llarga, els que diuen que van per davant. Esperen que lloï el servil, que avui us expliqui la paràbola del servil, de l’anònim que no va seguir Espàrtac, del que no es va revoltar, del que va creure i creure i va ser recompensat. I, de passada, i potser tot lloant aquest servilisme, que proclami que el món no té solució, que passem pàgina, que digui que hem d’abandonar tota mena d’esperança, i el desig d’un món millor, d’una Catalunya lliure del dogal espanyol, de la vida prevista i dissenyada pels que manen, la vida previsible, incapaç d’esmenar-se, enemiga de tolerar, d’escoltar, la crítica. De regenerar-se. Si als polítics els agrada alguna cosa és quan els dius que sí, quan escrius que ho fan molt i molt bé. Els agrada tant i tant que només els interesses quan piques de mans.

Pensava en Pere Aragonès quan llegeixo que Joe Biden explica el motiu pel qual va escollir Kamala Harris com a vicepresidenta. Si el volíem creure, el vell home blanc explica que la va triar perquè Harris va ser la més dura, la més independent, la més incisiva en contra seva, la més allunyada del que ell representa, la més incòmoda. La que el va apallissar sense calcular-ne les conseqüències. Sense rancúnia, Biden va saber entomar les crítiques, com ha acostumat a fer sempre, perquè sap una cosa molt important. Sap que no és el més brillant de la classe. El president Biden és un polític extraordinari que ha fet una enlluernadora carrera política precisament a base de saber això, a base d’equivocar-se i d’esmenar-se després. A base d’acceptar les crítiques i de canviar. Primer va plagiar Neil Kinnock i va haver de plegar per farsant. Després va deixar entreveure el racisme cultural amb què va ser educat per fer carrera política a Washington, abans que Obama li truqués per telèfon. La política americana permet que dues persones políticament tan discrepants com Biden i Harris estiguin treballant junts, perquè s’han donat un autèntic vot de confiança. A Catalunya la confiança exigeix submissió. Amb prou feines trobareu crítiques al poder als mitjans catalans, de tan convençuts com estan de ser infal·libles com Sa Santedat el Papa de Roma.