L’herència del PSC és amarga i encara ho serà més. Ara són en un Govern a Madrid, socialista, federal, fraternal i moltes altres coses xupiguais, però que ha de competir en superespanyolisme amb el PP de cara a les properes eleccions, força imminents, fins a la mascletà final que ens prepara el president Torra. Els del PSC són dins d’un Govern espanyol ple de ministres desprestigiats, que ara ja no tenen allò dels cent anys d’honradesa, que ara el que tenen són tesis sospitoses, béns no declarats i negocis poc clars. El PSC és en un Govern espanyol que, formalment, ha de respectar la independència judicial d’uns jutges que s’han perdut el respecte a ells mateixos, d’uns jutges vestits amb supremes togues negres que ahir van demostrar, un cop més, què vol dir exactament anar a fer punyetes. La corrupció del tercer poder de l’Estat és tan potent i desvergonyida com la d’altres corrupcions, com la d’altres captacions de la propietat aliena, vaja. Tenim uns suprems jutges malcriats, consentits, que no entenen per què ara no se’ls ajuda en carretera, que no entenen, pobres, per què hi ha gent que s’hi ha enfadat tant, ells que sempre van ajudar i que van ser tan simpàtics amb alguns polítics que manaven perquè encara manessin més i perquè els contrapesos democràtics esdevinguessin inoperants. Uns jutges tan imparcials que esdevenen parcials i addictes, que són còmplices de l’alternança sistèmica i cínica entre els dos partits dinàstics, el PP i el PSOE, idèntics entre ells com ho havien estat els conservadors d’Antonio Cánovas del Castillo i els liberals de Práxedes Mateo Sagasta. Una alternança, la del règim constitucional del 1876, que mantenia la corrupció política sota una decorativa aparença de democràcia formal. Van ser tan positius per al conjunt de l’Estat espanyol que avui se’ls recorda amb enorme devoció arreu de l’una, gran i lluire Espanya, per això la mimesi és constant, l’emulació és total en totes les institucions de l’Estat. I per això tots tenim almenys un parell de fills als que hem anomenat, devotament,  Antonio i Práxedes. Bé, tots no. Jo he anat més enllà i, exactament, tinc tres fills mascles i els he anomenat a tots tres Narcís. En homenatge, naturalment, a Narcís Serra. El més gran fill del PSC.

L'alternança del règim constitucional del 1876 mantenia la corrupció política sota una decorativa aparença de democràcia formal

L’herència del PSC és amarga, molt. Em refereixo a l’herència política. Van dir que eren els millors amics de la humanitat i ara són els millors amics dels bancs. Dels bancs que, en bona part, avui són propietaris de grans mitjans de comunicació que continuen dient-nos que els del PSC i els del PSOE són els millors amics de la humanitat. O que els millors amics de la humanitat són també els de Ciutadans, els Podemos de “dretes”. Ha passat el mateix que a França, allà on hi havia una gran bossa de vots partidaris del Partit Comunista, ara els votants, irritats per sempre amb els venedors de fum comunistes, voten el Front Nacional. A casa nostra el canvi de vot s’ha produït entre el PSC i Ciutadans. No és que Miquel Iceta vagi a les manifestacions amb la ultradreta espanyolista, és que Iceta ja és compi-iogui de la bella Inés, la filla del policia. És que mentre s’acusa l’innocu independentisme de nazisme, mentre Iceta és coresponsable de que li diguin nazi a Torra, l’autèntic neofeixisme creix imparable en els barris de les grans ciutats que abans havien votat al PSC. La substitució dels uns pels altres és perfecta, sociològica, passional. Els fills del PSC esdevenen cada vegada més idèntics a la ultradreta. Fixeu-vos com un antic diari de referència en l’entorn ideològic del PSC, El Periódico de Catalunya, ara s’ha tornat seguidor de Ciutadans i del PP. Segons publicava un diari digital català fa dos dies, Enric Hernández, el director que va protagonitzar una rocambolesca ficció a propòsit d’una suposada nota de la CIA nord-americana, hauria d’haver estat nomenat director de RTVE com a premi pels serveis prestats durant la batalla informativa a propòsit de l’independentisme. Un premi que li tenia preparat Soraya Sáenz de Santamaría però que va quedar frustrat per l’adveniment del Govern Sánchez. Mentre no arriba la compra del diari Zeta per part de Jaume Roures, que el vol al preu més baix possible, la deriva cap al partit d’Albert Rivera continua, fascinant com una branca en una gran riuada. Afortunadament l’espanyolisme no és gaire de llegir, és més de toros, i mentre el diari continuï atacant els independentistes tampoc es veu tant la diferència entre Ciutadans i el PSC. De fet, de tant compartir enemics polítics, són les dues cares d’una mateixa moneda d’un mateix euro.