Quan els CDR es manifesten davant d’ERC i del PDeCat és que pensen que els partits polítics independentistes han de fer alguna cosa diferent del que estan fent. Quan els CDR fan pintades a la seu central d’Esquerra del carrer Calàbria de Barcelona o s’encaren amb els polítics partidaris de tornar a l’estratègia política del peix al cove que va empescar-se el fenici de Jordi Pujol, el que estan fent és reclamar als nostres representants parlamentaris que no facin més aquesta política autonomista d’ara, que no sigui gallinaci el seu vol, que deixin d’actuar amb partidisme estèril, amb sectarisme febril, amb estratègies que potser serien útils en una assemblea nacional independent però que, en aquest context, no xuten, no van enlloc, no ens acosten a la llibertat. Quan els partits polítics ni tan sols són capaços de reunir-se discretament, sense que ho sàpiga ningú, el proper dilluns, amb els presidents Puigdemont i Torra, a Waterloo, sota la protecció espiritual del britànic irlandès Wellesley, gran independentista espanyol, primer marquès Douro i cavaller del Toisó d’Or dels Borbons, quan els partits no són capaços ni tan sols de fer costat els plans de Torra per revoltar l’estupefacte, l’incrèdul poble de Catalunya, és que aquests partits polítics fan més nosa que servei a la causa pràctica de la independència. Els CDR haurien de comprendre que, per portar la gent al carrer, per provocar una gegantina i pacífica insubmissió, per generar una paràlisi democràtica de tot el país, el que realment cal és anar a la unitat de tots els partidaris del separatisme i deixar per més endavant les controvèrsies de partit de futbol de solters contra casats. Que les manifestacions que fan contra Torra, contra Buch, contra Mas i Aragonès ara són una pèrdua de temps. Contra qui ens hem de manifestar és contra la Guàrdia Civil i contra l’Exèrcit espanyol que ocupa el territori i jugar-nos, tots plegats, la vida o la salut. Els vells potser que ens posem al davant ja que si prenem mal no s’hi perdrà gaire cosa. Els vells potser que siguem els primers en demostrar que l’independentisme és molt més que retòrica.
Contra qui ens hem de manifestar és contra la Guàrdia Civil i contra l’Exèrcit espanyol que ocupa el territori
La causa de la llibertat nacional de Catalunya ha eixamplat autènticament la seva base, ha guanyat molts partidaris, quan s’ha fet un gran acord de país, una unitat de tots, com quan l’astut Artur Mas va assumir que ERC tenia raó i que la dreta havia d’anar del bracet de l’esquerra per aconseguir la independència. Quan el poble de Catalunya va tot alhora i deixa estar les controvèrsies estèrils i els greuges antics entre aquest i aquell partit, és llavors quan no fem pena. Quan hi ha qui treballa per un altre projecte, la unitat de les esquerres, la proclamació de la III República espanyola, quan hi ha qui bada amb mirallets per caçar aloses, és quan Catalunya demostra la seva impotència secular, la seva ànima d’esclau, la seva estultícia. Els CDR i els presidents Puigdemont i Torra, els presidents Puigdemont i Torra i els CDR, no ens cal res més per divorciar-nos d’Espanya. Si ens encantem al final la mort de Lluís Companys no serà culpa de l’Estat espanyol sinó de Valtònyc o de la despietada Pilarín Bayés.