Diu que això no pot ser, diu que no te l’acabes tanta injustícia, que la força de la revolució és la força de posar seny al que estàs vivint. Entre rocs grossos, entre arbres tallats i travessats per fer les barricades, mentre fuges de la policia repressora, vet aquí com va venint la revolta en onades de poesia, l’altiva bandera de la insubmissió, tossudament alçada. Que això no pot ser, col·legues, gent, que això no pot ser. Hi ha persones que van pels camins més assenyats cap a l’absurd mentre que n’hi ha d’altres que van pels camins més arrauxats cap al seny. Vet aquí la diferència fonamental entre els que manen i els que es reboten. Aquests revolucionaris no busquen pas una festa sense fi, com els banquers incontrolats, no pensen pas que no hi haurà un demà, com els policies radicals que t’apallissen amb la porra. La revolució, quan brolla, quan es desferma, és la necessitat de fer les coses d’una altra manera perquè no anem pas bé. “No pot ser que les coses es facin tan malament”, em diu la Balas. De fet el seu nom de guerra és una manera de posar seny al desori. “Em diuen Balas perquè a l’escola els professors no sabien pronunciar el meu cognom i el deien malament. I aleshores, un amic meu de la infantesa, en Martí, va establir definitivament el nom així, Balas, i a mi m’agrada.” El Martí, ¿quants Martins ens calen per posar els noms a cada cosa, a cada persona, quants professors tenim que s’equivoquen i quants Martins posen remei al que no pot ser?

“No et flipis tu ara, eh? Hi ha molt jovent que no està gens preocupat, una bona colla, una bona part que passa de tot. Hauria d’estar-ho perquè serà el nostre futur i que, si no hi fem alguna cosa, de ser-hi, no hi serà. Hi ha joves que prioritzen la festa i que no tenen consciència de la situació greu que estem vivint. I després estem els altres. Els que estem revoltats compartim una emoció, la ràbia per tot això que no funciona. De la mateixa manera que estem preocupats pel planeta, per l’ecologia. Hi ha una relació entre l’ecologisme i l’independentisme, la recerca de l’equilibri. Estem vivint una revolució, no ens fixem només en els disturbis, fixem-nos en la revolució i aprenguem a pensar d’altres maneres també. Sense aquests contenidors en flames qui sap quants manifestants haurien estat atropellats per la policia? El foc és una protecció. Quants ulls més haurien arrencat? Quan la gent surt als carrers cada dia, i un altre dia, i un altre, és perquè fa falta un canvi. Perquè ens hem de defensar amb barricades.” Quan sento parlar, cantar, raonar la Balas, és quan veig que estic tan guapo calladet, quan aprenc a escoltar. Quan veig que molts polítics parlen i parlen sense saber el que diuen i que, en canvi, en contrast, hi ha gent que enraona i sap comunicar, fer-se entendre, dir coses amb un mínim de sentit comú. “La nostra revolució respon a moltes coses, però jo diria que el primer d’octubre va ser la gota que va fer vessar el got. Veure com hi havia gent totalment pacífica i desarmada, atacada per aquelles bèsties. No sé, àvies que anaven amb el cap obert i van anar caminant a un altre centre per poder votar. Allò em va encendre. Sempre havia estat al cas del que passava però no estava implicada com ara. Ara faig alguna cosa més que mirar-m’ho tot de lluny i protestar en silenci, a casa meva. Jo lluito per una república igualitària, justa, inclusiva, feminista i totes aquestes coses que es diuen. Crec que podem canviar totalment de rumb i ser un model de país exemplar. Per què Catalunya no pot ser exemplar? Un país implicat en els problemes de tothom i els del planeta. Als aldarulls de Salt la policia ha actuat amb brutalitat, sense cap mirament. Un cop s’han abandonat les barricades ens han continuat perseguint, ens hem dispersat però ells vinga a perseguir-nos. No, a mi no m’han tocat, però al meu company sí, res greu però li han fet mal. No, no vull parlar de mi, posa a l’article que la policia actua de manera desproporcionada. Que estic encara flipada pel so terrorífic de l’helicòpter, per la fressa de les bales de foam. Les sirenes continuen sonant al meu cap passades moltes hores, encara les tinc dins meu. No és una festa tot això, encara que es vegi molt maco des de la tele. La tirania no es combat des del Twitter. Ningú no farà res per tu, que no te n’adones?” Sí, la darrera frase de la Balas és a una de les seves cançons. Properament al Youtube i tal i qual.  

Jordi Galves
Diari de la revolta (21) Perdona, ens estan disparant Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (20) Són milions de fatxes Jordi Galves