N’hi ha que volem una Catalunya catalana. Amb una llengua per enraonar-hi, si és que hem d’enraonar, que de vegades tanta xerrera no cal, si és que hem de gastar saliva, paper o bateria. Només una sola llengua catalana per a les terres catalanes, només una de tan lluenta, tan pudenta, tan incapaça, tan amarganta, tan tinbanta i picanta com les altres, iguala a les altres que se la campen soles, que van fent i desfent com poden, com s’ha fet sempre i arreu amb les maneres de parlar. Una Catalunya només en català és, per tant, una Catalunya com les altres Catalunyes, una Catalunya subjectiva i, per tant, una Catalunya lliure, no retallada per l’encongiment ni pel compromís ni per la prevenció, ni pel dubte jueu, ni pel dubte negre o pel dubte transsexual de ser el que s’és, pel dubte intens de la identitat que llampega i t’enrampa i ja hi ets, amb el cor i la sang i el nervi i l’estupidesa, amb el divertiment, la tendresa i la mala llet també. La llengua catalana és bel·ligerant i èpica perquè no vol quedar estassada, ni es deixa morir, ella no, que en fa d’anys i panys que volen que mori i mireu-la com belluga. Viu avui viva, vivent, sempre vella i alhora nova, rebrotada, tossuda i desafiant. Sorneguera.

Sense una Catalunya catalana no hi pot haver mai de la vida una Catalunya mestissa, ni altres Catalunyes imaginades, de la mateixa manera que sense el blau i el groc no hi pot haver-hi verd. Cap dels diferents colors del verd. Ho tenim ensenyat i ben après des dels temps de l’escola primària. A veure com compons el color verd si el poc blau que et quedava l’has embegut tot de groc. Neci, que ets un neci. Quan trenques amb els sortilegis de la tribu, quan deixes enrere les supersticions absurdes i viatges una mica veus que pertot tothom vol això mateix, una Catalunya catalana. No una de francesa ni d’italiana, ni d’espanyola. Es trenca l’encanteri de l’amor quan totes són iguals a la teva ex, o com en l’exèrcit d’una dictadura, com en una repetició industrial, com quan se’ns escalfa el planeta, com quan s’empobreix la diversitat ecològica i tothom s’expressa en un anglès dolent, de plàstic. Vas sempre tot sol, amic, resseguint la paret del mas, i per fi goses atansar-te fins a la gran pomera que dura enmig del paisatge, com dura en el passat de la pluja, com dura en la memòria del camí. Amb qui parlaràs una llengua si amb molt d’esforç i amb molt d’estudi no trobes amb qui exercitar el teu nou art? Com escoltaràs l’arpa de la pluja, la guitarra del xàfec, la fortuna humida, si només t’escoltes a tu mateix?

N’hi ha que volem una Catalunya catalana perquè la llengua de la mare que ens va parir és com una altra mare paridora, com els nascuts en la porpra, els porfirogènits. Perquè és veritat el que deia Ortega y Gasset. Parlar una altra llengua és empobrir-se i perquè, al començament, per parlar una llengua estrangera cal tornar-se una mica imbècil. Volem viure només en català perquè els russos només viuen en rus, els japonesos en japonès i els espanyols, en coneixem molts que porten quaranta anys vivint a Catalunya, a les Illes, al País Valencià i mai no s’han dignat ni a dir bon dia. Volem aquesta tossuderia idiomàtica i aquesta mateixa lleialtat a la mare. Alguns volem una Catalunya on diguem bon dia i ens responguin bon dia, com sempre et passa quan vas a Timbuctú, amb un català més tancat, també és veritat, però el bon dia prou que te’l diuen. I com passa a Samarcanda, amb aquell deix tan marcat que tenen, i com passa també a Colinas del Campo de Martín Moro Toledano, província de Lleó, Espanya. Quina decepció tindríem si un dia malfadat deixessin de parlar-nos en el seu català, tan bonic, tan pintoresc, tan pur, com un got d’aigua clara.