(El Born de Barcelona, 10 de setembre, 21:45 h.) Tu, que ve la independència i no es pot aturar, col·lega, nen. De vegades la multitud s’adona de la força mitològica que pot arribar a tenir i s’espanta d’ella mateixa, pren paciència de cop i volta, s’asserena. Mentre la Generalitat fa un ritual patriòtic a la porta del museu del Born, el públic que s’aplega als alentorns, la gernació, la penya, el poble com si diguéssim, no sap si creure’s gaire això que ens està passant i aquesta nit es deixa aconduir una mica, però només com ho faria un tigre desconcertat, un tigre que en qualsevol moment et pot arrencar el cap d’una urpada perquè mai no deixarà de desconfiar. La gent es mira els soldadets de plom, ara, que fan instrucció i que solemnement arboren la senyera, ara, amb gran majestat i circumstància. Ara. Com que vivim en una gran ciutat enxubada i tropical, a 17 metres amb 14 centímetres que és el que fa el gran pal del Born, ni passa l’aire ni re de re, o sigui que les quatre barres es queden penjades allà a dalt com una samarreta, sense desplegar-se ni tremolar, sense fer de bandera i encara menys de bandera sobirana com reclama el poema de don Joan Maragall, ja veus. És per això que han posat una pantalla gegant on es veu una senyera alternativa. Som un país amb alternativa i iniciativa.

–Aquest és el Trapero? 

La gent s’ho mira tot sense mostres externes d’abrandament patriòtic ni de cap mena d’emoció futbolística. A la catalana, és a dir, com si no hi fóssim, com si ho haguéssim de pagar si ens clissen. Als bars i restaurants on no cap ningú més, tothom que ha pogut surt fora a mirar-s’ho millor, com els de les terrasses que fumen, com els enamorats que comparteixen unes patates amb salsa, com la majoria dels transeünts que s’han oblidat d’on anaven, com els que mengen gelat i calculen el temps exacte del pas del sòlid al líquid tenint en compte la llei de la gravetat. La criatura que tinc al costat diria que, molt més que la xocolata, el que de veritat li agrada és regalimar. Es veuen unes noies molt guapes amb el tricorni negre de la Coronela, un jove mulat amb rastes que passeja un gos, una àvia amb taca-taca electrònic, uns caganius que porten l’estelada com si fos la capa d’un superheroi i la dansa amb música clàssica, de cop i volta, es fa protagonista a l’escenari. Em fixo en una colla que semblen nòrdics, com més rossos i més alts més baden la boca davant de la commemoració de la Diada que s’assembla tan poc al 14 de juliol o al 18 de juliol o al 6 de juny, festa nacional sueca, bastant avorrida, per què ens hem d’enganyar.

–Però és el Trapero o no?

Passejar pel Born en aquesta nit clara i tranquil·la en direcció al Fossar de les Moreres és molt agradable, encara que dins la fosca pugui estar volant un dron de Rajoy o que encara alguns no ens podem treure del cap l’atemptat de la Rambla. Hi ha tot de paradetes de connivència marxista-independentista, com si el contuberni de Munic, com si el compromís històric, hagués estat ahir. Tot de banderes a la venda, estelades blaves, vermelles, també altres variants menors, banderes de Cuba, negres de Santa Eulàlia i tota mena de pins insurreccionals sense mirar gaire prim. A una banda i altra de la plaça s’han anat fent parlaments patriòtics, hi ha algun crit d’independència que no dura gaire, la major part del personal concentrat en el clot de la plaça, en el desnivell que fa que alguns es mirin el calçat que porten. La gent no para de menjar gelat, un altre i un altre gelat i tot i així l’ambient es va escalfant. Hi ha parlaments i gent coneguda. Es canta l’himne nacional i es fan servir algunes consignes, el Fossar és el territori tradicional de la radicalitat independentista, aquí hem vist de tot, naus en flames més enllà d'Orió i com els cadells de l’MDT i els de l’IPC es trencaven la cara els uns als altres per la puresa de l’alliberament nacional. De lluny veig passar un senyor vestit de rosa menjant gelat. Aquí és on hi ha la flama dels caiguts per Catalunya, on es dipositen les flors als rebels que fracassaren i on es retroben, de vegades, vells amics, vells partidaris de la independència. Aquesta és una revolució molt estranya però m’està agradant molt, sense ulls inflamats de sang, ni gaire il·luminats, ni gens ni mica de por. No hi veig gens d’odi ni de rebuig, el que veig és que si també vull gelat hauré de moure’m una mica. Del rebuig a Espanya, a l’Estat espanyol s’ha passat definitivament a la conya, a la burla, a la rialla que ensenya totes les dents i la campaneta. Els Segadors no és pròpiament l’himne d’aquesta aventura sinó les cançons de la Trinca, les ganes de trempar i riure, la il·lusió de fer alguna cosa nova, amb ganes. Buscant una geladeria encara oberta em trobo Antonio Baños amb un gran somriure.

–Aquests dies m’ho vull passar tan i tan bé.