En lloc de trametre’m pernils de cinc jotes o bones caixes de vi de Borgonya alguns lectors continuen enviant-me correus amb preguntes que no tenen gaire misteri. Una de les més habituals és per què acostumo a anomenar Sa Serena Gràcia Na Inés Arrimadas García com “la filla del policia”, com si no fos públic i sabut que la senyora diputada és efectivament un plançó d’un eminent policia que alguna cosa va fer a Barcelona per no dividir els catalans durant aquells quaranta “años de paz” del règim franquista. La unitat és un valor. Si el senyor Rufino Arrimadas es va estar durant els anys seixanta a la policia científica i va aprendre català a la capital catalana imagino que va ser per llegir amb avidesa les obres de Ramon Llull. I segur que no va tenir res a veure amb la repressió del règim i que no coneixia ni de vista els germans Creix, els famosos torturadors d’indesitjables partidaris dels embolics, del “lío”.
També em demanen per què anomeno poèticament Arrimadas com la “Fille du régiment”, com si no fos evident que la famosa òpera còmica de Gaetano Donizetti la retrata. És la història d’una humil i bona noia, adoptada per un regiment de braus soldats, que després d’una sèrie d’esdeveniments rocambolescos es revela com a pertanyent a la més alta noblesa, concretament es tracta de la filla de la marquesa de Berkenfield. Volen proves de la idoneïtat de la comparació? ¿Que no van veure ahir Inés Arrimadas a la fotografia gentilment filtrada per la revista Telva, al Parlament, amb elegant vestit de nit, arracades de diamants i sabates de preu? Marquesa és poc, és tota una princesa, una emperadriu. Res a veure amb els desmanegats de la CUP, amb la presidenta del Parlament De Gispert disfressada de fada, amb l’aparició de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega, lluint bons vestits en una revista de paper cuixé, o amb la famosa fotografia de Duran i Lleida fent un frugal desdejuni a la seva humil suite del Palace de Madrid. Inés Arrimadas els ha superat a tots amb la seva galania, finesa i gràcia. Ha nascut la nova emperadriu del Paral·lel, la nova Eva Perón dels pobres oprimits de la Catalunya espanyola que es desviu per tots nosaltres. Vestida com qualsevol dona jove de la seva edat, com qualsevol dels electors als que representa i que admiren la seva senzillesa, el seu sentit de la mesura i de l’oportunitat. Quan la senyora diputada afirma que ella sí que coneix els veritables problemes de tots els ciutadans de Catalunya, vestida de nit, amb milers d’euros d’indumentària al damunt, està retratant-se lliurement d’acord amb els seus propis valors personals, responsable de la seva imatge. És una notícia excel·lent que ara coneguem molt millor gràcies a Telva Na Inés Arrimadas, una política que ha passat de parlar bé a viure millor.
Ahir va quedar desmentida, per tant, l’afirmació de Joaquín Sabina en una coneguda cançó segons la qual “las niñas ya no quieren ser princesas”. Arrimadas sí que vol ser princesa i se’n vesteix perquè pot. Teniu algun problema? Perquè si doneu un cert poder, una certa fama, a una determinada persona aviat veureu fins a on poden arribar els seus deliris de grandesa, el seu classisme i la seva inòpia. I el que és més greu, Na Inés es retrata al Parlament de Catalunya, un indret que està destinat a altres usos més plebeus, a acollir els diputats representants del poble. Es fa retratar exactament al Saló Rosa de passos perduts, que és l’antic saló de ball del palau reial que l’Ajuntament Barcelona va construir per afalagar els Borbons al segle XIX. Gràcies al vestit de ball d’Arrimadas hem fet una autèntica regressió històrica de dos segles a través d’una simple fotografia. Cal recordar que, precisament perquè el palau del Parlament és un antic palau reial, les autoritats republicanes el 1931 van decidir que tots aquells marbres, tots aquells daurats, tota la pompa i circumstància de l’edifici originàriament destinat a l’aristocràcia havien de ser destinats a ennoblir l’autèntica i legítima sobirania, la de la democràcia, la del poble de Catalunya. ¿Hauria tingut Arrimadas aquesta falta d’educació fent-se retratar amb vestit de nit al Congrés de Madrid? ¿O és que ens està fent entendre que el nostre Parlament és una institució buida i de fireta?
Si la Mesa del Parlament no pren cap mesura per aquest ús indegut de les dependències de la casa de tots els catalans proposo que altres diputats facin el mateix, seguint l’exemple de Na Inés. Que el diputat Raül Romeva es fotografiï amb vestit de bany enfilat dalt de la tribuna de l’hemicicle com si hagués de llençar-se a una piscina. Que el diputat Quim Torra, vestit de trabucaire, amb barretina i tot, foti algunes enèrgiques escopetades per omplir de fum les sales nobles. Que Xavier García Albiol, equipat com a jugador del Joventut de Badalona, faci algunes cistelles en alguna anella propícia. Que Miquel Iceta faci una de les seves ballarugues amb la música a tot drap. El Parlament està ben desaprofitat.