M’agrada Quim Torra perquè m’agraden gairebé tots els presidents de la Generalitat, de la mateixa manera que també m’agraden quasi tots els jugadors del Barça i gairebé tots els oftalmòlegs. M’agrada la feina que fan. Fins i tot m’han agradat quan la feina no ha estat gaire; m’ha arribat a agradar José Montilla, per exemple, amb el seu posat de perplexitat permanent i el seu somriure de rateta, copiats de l’actor Sergi Mas, i fins i tot m’agrada Esteve Salacruz, que va exercir breument el càrrec l’any de Nostre Senyor de 1632. També tinc una certa debilitat pels periodistes espanyolistes —perdonin la rima però qui neix poeta morirà poeta—, aquests espanyolassos que continuen fent amics entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i consolidant, sense voler, l’independentisme. M’agrada que Quim Torra, amb el seu aire de savi despistat, acabi de presentar un llibre que ha escrit realment ell i no cap negre, m’agrada que sigui un personatge incòmode per als autonomistes, que sigui tan irònic i vital, tan belluguet i ubic, que es faci una fotografia al Palau de la Generalitat descollonant-se de riure amb mossèn Pablo Iglesias i que anunciï, com un nou Malaquies, l’adveniment d’un altre u d’octubre que ens faria saltar la tanca, la tanca i la concertina si n’hi ha, però en direcció contrària, a espavilar-nos sols com a poble sobirà. Sí, ja sé prou el que em diran alguns, que el president Torra sembla un cagalló de seminari, però pensin que això deien exactament de l’escriptor Josep Maria de Sagarra i ja ho poden veure, és una de les glòries de les nostres lletres i va acabar col·laborant amb els serveis secrets britànics durant la Segona Guerra Mundial. Deixeu que Torra sigui com és, sap perfectament on va i és el millor vicari possible del president Puigdemont, de Carles l’Audaç, l’heroi televisiu internacional, el qual, curiosament, ha sobreviscut políticament a M. Rajoy. Com més el volen enterrar més reviscola el paio. És el que tenen els polítics que no són professionals, que són tan lliures com poden i que van a la seva, que és la nostra, sense fer gaire cas dels partits. Puigdemont i Torra saben perfectament el que volen els electors independentistes i el que pretenen alguns càrrecs orgànics d’alguns partits. Sort que estan collats a la cadira pel sou de cada fi de mes. Realment és una sort.

M’agrada el president Torra precisament pels mateixos motius que no li agrada a l’excels mestre de periodistes Francesc-Marc Álvaro, perquè sap que la política que es desvincula de la voluntat popular és una simple activitat de gestoria i reprografia. L’independentisme no ha arribat tan lluny, no té tants polítics empresonats i a l’exili, per ara passar-se una colla indeterminada d’anys tocant l’arpa, tot esperant que a Madrid els abelleixi asseure’s a una taula de negociació per a la independència. Això sí que és un miratge i no l’independentisme polític, senyor Álvaro, ni continuï, com va fer ahir, a parlar de la veritat, de la veritat dels fets, faci el favor. Cada cop que un eminent opinador polític recorre a la paraula veritat per expressar el que, en realitat, simplement, és una respectable opinió, tan opinió com la dels altres comentaristes polítics, no guanya més credibilitat, més aviat en perd. Apel·lar a la veritat no és cap argument seriós. La unilateralitat de l’independentisme no va ser cap error, de fet, només la unilateralitat ha fet créixer exponencialment el nombre de votants independentistes. Només la unilateralitat ha fet veure al conjunt de les nacions del nostre entorn que el catalanisme cagadubtes de tota la vida havia decidit, d’una vegada, deixar de ballar sardanes i de discutir els accents diacrítics per atrevir-se a embocar el camí de la llibertat nacional. A assumir riscos. Ha estat un autèntic terratrèmol polític i ciutadà a la vella Europa. Per tot plegat, quan hi ha qui diu que el president Torra no fa política m’agrada molt de llegir-ho. En realitat es vol dir que no fa politiqueria, que no fa autonomisme. I això és una excel·lent notícia. Si més no per a la majoria dels electors de Catalunya.