Com passava amb Mary Poppins, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no és una servidora pública com les altres encara que, a primer cop d’ull, ho pugui semblar. No podíem ni imaginar-nos, ni sospitar, quan va resultar escollida que, en realitat, al darrere del seu aspecte d’esforçada dona treballadora en atur, de matrona fabril sense fàbrica, s’amagava la més fabulosa criatura humana que ha contemplat la catalana terra, amb el més sumptuós currículum vital, dotada de poders gairebé màgics, tel·lúrics, misteriosos, superferolítics, una heroïna llegendària que millora i supera qualsevol altre polític present, passat i futur. Que d’altres es barallin per si han fet o deixat de fer un simple màster, un vulgar doctorat, una miserable carrera. Desgraciats, ínfims personatges. La senyora Colau, Madame Colau, Frau Colau, també coneguda com Ada la Fada, pot presentar un full de serveis que va més enllà de la mera formació acadèmica per entrar directament en la història de l’epopeia de l’evolució humana, en els annals que demostren la superioritat d’una nova espècie de dona millorada i ultradotada per les seves qualitats morals, cíviques, polítiques i intel·lectuals. Tremolo només de pensar-hi. Em sento afortunat d’haver nascut en aquesta època només per haver estat testimoni d’aquesta mutació que anuncia una nova esperança per al gènere humà, una millora que fa de Barcelona un nou Betlem, una millor cova, un pessebre superior.

 

Frau Colau ha anat il·lustrant-nos, de mica en mica, perquè no prenguéssim mal, ben a poc a poc, perquè poguéssim capir i reconèixer la seva naturalesa superior i ultradesenvolupada. Ja ens ho va insinuar tímidament quan, en certa ocasió, va fer referència al seu naixement prodigiós, presidit pels millors auguris, pels senyals del cel més positius. “Hace 41 años, el régimen fascista mató a Puig Antich en Barcelona, y horas después nací yo. Barcelona, ciudad valiente, que nunca se resigne a la injusticia!” Fixeu-vos la generositat amb què aquesta gran dama de la política catalana dóna relleu, a través d’una piulada de Twitter, el pobre Salvador Puig Antich tot vinculant-lo amb ella. Com si s’hagués reencarnat, com si avui estigués viu a través d’ella. Quina càlida humanitat. Adoneu-vos també com Ada la Fada subratlla la seva unió indestructible amb Barcelona. Una ciutat valenta on va néixer el 3 de març de 1974, filla de Tina Ballano i de Ramón Colau, els afortunats pares de la nostra superdona. ¿Que potser no recordeu quan s’ha volgut erigir en model de la societat per ajudar els més febles i desfavorits? ¿No recordeu que, per fer costat al col·lectiu LGTB, va confessar-nos la seva robusta bisexualitat, els seus amor cosmopolites amb una noia italiana? ¿Per què la televisió pública no l’ha localitzada i entrevistada, pregunto, per a la nostra il·lustració? Ni Xavier Trias ni tan sols Pasqual Maragall havien tingut una vocació de servei tan rotunda explicant-nos les seves intimitats de llit, els seus problemes per pagar el llit, el dormitori on era el llit i el pis on era el dormitori on era el llit. Frau Colau, exhibint-se davant de les càmeres, any rere any, ha donat un bri d’esperança a moltíssimes persones humils i compromeses amb la millora del món. Ha estat el rostre amable que somreia durant l’homenatge a les víctimes de l’atemptat de la Rambla, ha estat el rostre que il·lustrava permanentment l’esquerra dels comuns i de les comunes. Ha estat i és el rostre, quin rostre. S’ha sacrificat precisament per demostrar-nos que el personalisme dels polítics no és una bona cosa. Que només la seva presència mediàtica constant i radiant podria fer despertar una societat tímida i distreta que no entén del tot la profunditat del seu llegat polític, que no comprèn que la seva sobreexposició pública no és més que una denúncia subtil i intel·ligent contra l’egolatria malaltissa dels altres polítics. Frau Colau també ha estat el rostre de la denúncia contra les agressions masclistes, explicant-nos, pedagògica i compromesa, fraternal, en ocasió de la sentència de la Manada, com ella també va patir una agressió sexual i que, fins aleshores, ens havia amagat discretament aquest dur episodi a causa de la seva discreció innata, per no trivialitzar la violència contra les dones. El mateix podem dir a propòsit de la recent renúncia de Xavier Domènech quan s’ha solidaritzat amb ell, recordant-nos des de la daurada cadira de la batllia que no se sent lligada al càrrec de cap de les maneres i que, empàtica com és, també ha pensat fer el mateix pas que el seu camarada i, en algun moment, deixar la direcció del seu moviment municipalista. ¿No és això profunditat moral, no és això compromís amb la lluita de classe?

No ens ha de sorprendre que, ara, en ocasió de l’escàndol dels màsters, hagi volgut ser novament testimoni de la corrupció del sistema i ens hagi confessat que ella també va ser temptada pel diable, que ella també podria haver tingut una titulació fraudulenta però, a temps, va saber renunciar a les pompes del maligne. Toda la vida de Frau Colau és un exemple per a tots nosaltres, podríem dir que és una vida edificant com la d’una santa laica si no fos que ella se sentiria incòmoda per aquest qualificatiu. ¿No és un prodigi, una pura meravella, digna només d’una fembra superdotada que, amb una vida tan exemplaritzant i beatífica, tan activista, tan militant, trobi una mica de temps també per governar benèficament una ciutat tan difícil com Barcelona?