Pel que sembla, pel que diuen, avui els Mossos de l’Esquadra no només són una policia colonial i repressora amb els nobles independentistes d’Urquinaona, també actuen com un servei de seguretat arbitrari, favorable als poderosos i dur amb els indefensos. S’ha de reconèixer que no parlem d’un episodi, ni de dos, ni tampoc d’una dotzena. El poc prestigi que encara tenia la policia autonòmica es desfà cada dia entre acusacions de parcialitat, de favoritisme i d’incompetència durant aquest confinament insofrible i inhabitable, quan els privilegiats exigeixen festes, bacanals o vacances rurals a la Garrotxa. I efectivament, tampoc van ser els Mossos els que ens van destapar la corrupció del Palau de la Música i, ara, en el cas que enfronta Angela Dobrowolski amb el trinco Josep Maria Mainat. Es veu que si no arriba a ser pel jutge, no hauríem pogut començar a saber una mica de la veritat d’aquells estranys esdeveniments i curioses circumstàncies. Que els Mossos s’han comportat com un model d’incompetència i de classisme, atorgant tota la credibilitat a la versió del patrici català i desconfiant de l’estrangera. De l’alemanya rareta que va cometre la imprudència d’ajuntar-se amb aquest famós excèntric, de casar-s’hi i de tenir-hi fills, de separar-s’hi després. Ja sabem que, per als llocs comuns i per als partidaris dels prejudicis, el matrimoni amb una persona rica i madura només s’explica pel peculi i pels interessos més abjectes. Ja sabem que, davant de la policia catalana, tothom no és igual, però quan ens ho refreguen per la cara ens hem de sentir irritats. La Catalunya independent que vol més de la meitat de la nostra societat no pot acceptar aquesta paròdia de policia circulant pels nostres carrers.

La versió dels fets, les diverses versions dels fets, de Josep Maria Mainat han estat, des de bon començament, una col·lecció de tòpics de mala literatura policial

Pel que diuen les darreres informacions, la versió de l’intent d’assassinat de Mainat fou una intoxicació més del fantasiós artista que va empassar-se la policia catalana. La nostra policia crèdula i humorista. Partidària més aviat de les bromes i de les picades d’ullet de Mainat que de la veritat dels fets. Des del primer moment el jutge no va empresonar cautelarment la bella Angela —cosa que sí que hauria fet el magistrat si hagués sospitat que la vida del trinco corria perill— i ara sabem que les coses van anar ben diferent del que ens asseguraven els mitjans de comunicació. Que Dobrowolski va trigar només dos minuts a trucar l’ambulància i no 34 com deia l’acusació del seu marit. Que no va manipular el glucòmetre amb perverses intencions. Segons l’enregistrament telefònic del servei d’urgències, va manipular el mesurador perquè això és el que li va manar de fer el metge o personal mèdic que la va atendre per telèfon. I, en definitiva, que la versió dels fets, les diverses versions dels fets, de Josep Maria Mainat han estat, des de bon començament, una col·lecció de tòpics de mala literatura policial, un conte d’en Patufet, un parany que fàcilment va enganyar la policia i que, en canvi, mai no va ser creïble per a la majoria d’experts en comportament humà. Com Karmele Marchante que, davant de les càmeres de la televisió catalana, va dir les dues coses més assenyades que es podien dir. La primera, que no s’empassava que l’Angela fos tan malvada ni Mainat tan angelical. Que li semblava una estilització d’artista, una simplificació interessada del genial membre de la Trinca, del gran productor de televisió, avesat a manipular la complexa realitat per després fer-la fàcilment comestible per als espectadors. I la segona cosa que va dir Marchante, la gran pregunta: per què al domicili de la parella hi havia càmeres de vigilància des de molt abans que es produïssin els fets que coneixem? El dit al cul.

La veritat del cas Mainat encara ens té reservades moltes i suculentes sorpreses. I si en el passat les vides privades d’altres famosos van servir per omplir les hores de televisió dissenyades per Josep Maria Mainat, ara sembla no només lògic, sinó també just, que la vida privada del productor sigui també digna de ventilació i exposició pública. I més quan el narcisista Mainat decidí, en mala hora, que volia parlar del seu cas a través dels mitjans i la gent hi ha estat entusiàsticament d’acord, però això sí, sense que ningú gosi a marcar-hi límits. La premsa d’un país lliure no està a les ordres de ningú. Sembla una personalitat complexa, segurament amb més d’un plom fos, com sol passar a cals grans humoristes com Joan Capri o Eugenio. Que vol fer-nos creure en una de les entrevistes concedides que es preocupava molt pel consum de la seva dona, dit així, com si l’ús d’aquest eufemisme vergonyant no l’acabés delatant del tot. Sembla, o a mi almenys em sembla que, en aquest afer, quan les coses anaven bé, en els dies de vi i roses, quan es divertien junts, es drogaven junts i hi havia força sexe, amb la participació d’altres homes i dones. En aquella casa hi va haver molta gresca, molt de descontrol que bé s’havia de controlar a través de les càmeres. Les persones adultes tenen dret a divertir-se com vulguin a casa seva mentre només es facin mal a elles mateixes. Perquè després de les rialles han vingut les ploralles, com després d’una festa rabiosament adolescent. Gràcies a la inesperada aparició de la Covid sembla que Josep Maria Mainat perd per sempre més el control de la dona, a la que probablement tenia sotmesa i molt vigilada. Es confinen per separat i aquesta separació produeix un efecte alliberador per als dos membres del matrimoni, però sens dubte molt més per a l’Angela, que s’espavila. L’home madur que veu que ha perdut la jove esposa decideix de venjar-s’hi, exposant-la a l’escarni públic. Ens convoca a vostè i a mi perquè malparlem de l’Angela. Perquè, pensa, enaltit, que al Mainat això no se li fa. Està ferit, rabiós perquè li agradaria que els vells temps amb ella no s’haguessin acabat. No accepta deixar de ser el fort en la parella, el manaire, no accepta que es fa vell i que ha de deixar de ser qui ho decideix tot. No accepta el declivi biològic i per això recorre a la mala llet més pura. Per fer humor d’un mateix cal sentir-te molt segur de tu, t’has de sentir molt fort. Per això els somriures de Mainat són avui tan tímids, i les bromes tan patètiques que només li fan gràcia a ell.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (166) La persona Laporta Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta 165 Un Parlament no és un museu Jordi Galves