Deien els antics que l’ànima és una trista presonera castrada per les sofrences del cos. Jo opino més aviat que, amb el pas del temps, la carcassa esdevé una traducció física quasi perfecta dels nostres pensaments i desvaris. Hi reflexionava aquesta setmana quan, a causa de la tirania aquesta del collons d’algorisme (els tecnòlegs ianquis, gent d’una sexualitat notòriament barroca i mancats de figura paterna, saben massa bé què han d’entaforar-me a la pantalla perquè m’exciti), m’apareixia contínuament Jordi Évole a les aplicacions del telèfon. Heus ací en Jordi, repetidament l’Évole, a la superfície del meu pobre dumbphone, en Jordi abillat amb una dessuadora de la bandera d’Espanya, com si encara tingués trenta anys pobret meu, i vet-ho aquí l’Évole, fotent cops al bombo de la selecció rojigualda en un programa absurd de Televisió Espanyola, d’aquells que confonen una entrevista amb l’art madrileny del colegueo i el gracejo, i encara per si no fora prou en Jordi explicant als espanyols que pateix cataplexia, ja ho sabeu, aquella tara neuronal que, sense motivació aparent, fa que la teva musculatura col·lapsi i decaiguis com una ballarina.
A l’Évole se’l veu bastant cardat, en efecte, i no pas per la xacra (com a bon català, a manca de poder fardar de la seva brillantor periodística —palesada en textos verament antològics com ara “Calle de Santos Cerdán”— ha decidit optar a la figura de malalt nacional, poc sabedor que als espanyols els interessa més aviat gens aquest tipus de display de feblesa tan nostre), un patiment prou horripilant, no em malinterpretis Jordi, perquè això de desmaiar-te o de badallar compulsivament en moments de tensió o d’especial alegria ha de ser una putada. Però la cosa no va d’això, ni tampoc del fet que en Jordi estigui un pèl toixó i maldestre, com la majoria d’homes que patim el trastorn de la mitjana edat. La sofrença de l’Évole és de caràcter anímic i brolla de diversos factors, com ara la consciència d’haver treballat sempre per la unitat Espanya, sota el bon rotllo de la Tercera Via, sense que t’acabin d’estimar ni a Madrit ni a Barcelona. Aquest, i no pas la cataplexia, és l’origen d’aital alifac penós que no deixa caminar l’Évole: haver-se de presentar a la tele pública, quin panorama, vestit amb un xandall d’estanquer franquista i fotent cops de bombo.
La sofrença de l’Évole és de caràcter anímic i brolla de diversos factors, com ara la consciència d’haver treballat sempre per la unitat Espanya, sota el bon rotllo de la Tercera Via, sense que t’acabin d’estimar ni a Madrit ni a Barcelona
Sé que implica un gran esforç, però torneu a veure l’entrevista del Broncano i notareu perfectament com en Jordi —quan assaja trencar-se de riure— acaba castrant-se l’alegria mentre vincla l’esquena vers el sofà i respira profundament com una vídua a punt de soterrar el marit. Això no és la cataplexia, perdona que hi insisteixi estimat Évole meu, sinó concretament la culpa d’haver-se fet gran amb els arguments antinacionalistes dels anys noranta... per acabar exercint de bot salvavides progre dels falangistes del grup Planeta. Fixeu-vos, goso encara insistir, en aquesta repressió fatal de la carcallada d’en Jordi i comprovareu com el mal no li ve de la cataplexia, sinó de l’excitació de veure Lamine Yamal amb la samarreta de la roja i també, i ja sé que això a l’Évole li semblarà un dir de molt malt gust per part meva, del fet d’haver acabat fornicant amb una amazona de la CUP i no pas per luxúria (tu i jo ho sabem, neng), sinó més aviat per reviure les ereccions mentre certifiques la victòria d’Espanya després de l’1-O tot entaforant el gland a un dels foradets d’allò que en diguérem via unilateral. Ni jo, pervers, de mena, he arribat a tals cotes de sadisme...
Els materialistes, gent profundament grollera, creuen que podran abstreure’s del cinisme de llurs malabars ètics i anar tirant a força d'amuntegar pasta gansa. Per això val la pena admirar la figura d’Évole quan visita Broncano, encara que sigui a la pantalla estúpida del telèfon, solament per comprovar com el primer, català de mena, no acaba de gaudir la seva condició de milionari d’esquerres mentre l’altre, molt més conscient del capitalisme d’estat, gaudeix del privilegi com un pepito. A mi, ja ho saps molt bé Jordi, que la gent foti diners a mansalva i que forniqui amb gent que es passa (literalment) les conviccions per l’entrecuix m’està molt rebé. El que m’interessa d’aquesta incapacitat teva, ben al contrari, és justament que la providència t’impedeixi gaudir de ple les teves aparents victòries. Aquí rau precisament, deia al principi, la venjança de la natura —o d’això que també en diem raó—, la qual ha sabut impedir-te el goig per convertir-lo en un badall en forma de sospir. Això no se’t guarirà mai, Jordi, car cohabitar amb el mal no es passa ni acostant-se als sidosos ni remirant els guardons d’Òmnium Cultural que tens al vàter.
Tot això ho dicta la justícia del món, que va més enllà de la cosa divina, i és per això que els americans (gent molt civilitzada, goso insistir) fan que l’Évole se m’aparegui contínuament al mòbil. Car la maquinària del món, en el fons, treballa per la meva inspiració... i és així com res del comú em fa caure ni agafar son. Amb aquests enemics, creieu-me, tard o d’hora serem invencibles. Repetiu amb mi: Jordi Évole, la cataplexia. Jordi Évole, la cataplexia. Jordi Évole, la cataplexia.
