Una cosa és que els taxistes facin vaga ―hi tenen tot el dret― i una altra molt diferent que donin pel sac a milers i milers de ciutadans i a centenars de negocis que s’han vist perjudicats per un conflicte que els és absolutament aliè. Quan els de la CUP criden que els carrers seran sempre nostres suposo que no pretenen que els carrers només siguin seus, sinó de tothom. Així que tampoc dels taxistes.

El bloqueig de la ciutat de Barcelona pels cotxes grocs i negres ha estat un fet gravíssim, però la culpa no la tenen els taxistes. Ells lluiten pels seus interessos com volen, com poden o com els hi permeten. La gran paradoxa ha estat la manca d’autoritat d’un estat caracteritzat precisament pel seu autoritarisme. Això de la Gran Via aquest cap de setmana sí que ha estat tumultuós. I violent. Però com que els taxistes no demanaven la independència de Catalunya, el govern espanyol s’ho ha mirat des de lluny, perplex, com si la cosa no anés amb ell. I quan el conflicte ha crescut més enllà de Barcelona, llavors l’executiu ha preguntat als taxistes que és el que volen i busca la manera de treure-se’ls de sobre amb l’ajut dels jutges.

Home, també seria una injustícia acusar els taxistes barcelonins de rebel·lió, però és obvi que han provocat desordres públics més enllà del que estableix el dret de vaga i el dret de manifestació. Tampoc no cal demanar repressió policial al crit de “¡A por ellos!”; però sí, sí, l’Estat, és a dir, les administracions, tenen l’obligació de mantenir l’ordre i de garantir la lliure circulació de les persones. Entenc que sostenir això ara quan la repressió és tan present sona reaccionari, però en un país democràticament normal la gent no és perseguida per les seves idees, té dret a la protesta, però cap col·lectiu, per legítimes que siguin les seves reivindicacions, no té dret a fer pagar les seves frustracions a la resta de la societat. Això val pels taxistes però, sobretot, pels funcionaris i treballadors del sector públic, que en un conflicte laboral no han de tenir por de la pèrdua del lloc de treball ni per la continuïtat de l’empresa i saben que els polítics als qui demanen augment de sou no han de posar els diners de la seva butxaca.

Seria una injustícia acusar els taxistes barcelonins de rebel·lió, però han provocat desordres públics més enllà del que estableix el dret de vaga i manifestació

Seria, per descomptat, una bestiesa que els Mossos d’Esquadra entressin a carregar contra els conductors i els seus vehicles. El problema és haver permès que el conflicte arribés fins a on ha arribat. L’Estat ―les administracions― tenen prou poder dissuasori per evitar que les protestes es descontrolin, i més tenint en compte que tots estava anunciat i es coneixien els precedents. El conflicte dels taxistes amb Uber ha esclatat abans a les grans ciutats dels Estats Units i d’Europa: Seattle, Chicago, Houston, Boston, Washington, Nova York... i també Londres, Berlín i París. I, malgrat les protestes, Uber ja funciona amb normalitat a totes aquestes ciutats i sis-centes més després que resolucions judicials han donat la raó als promotors del nou sistema de transport públic.

Arribat a aquest punt entrem en el fons de la qüestió. Els taxistes tenen raó quan exigeixen igualtat de condicions: llicència, impostos, assegurances, costos laborals, però no poden obstinar-se en mantenir el monopoli. La implantació d’Uber i Airbnb i tantes alternatives comercials propiciades pels avançaments tecnològics serà inexorable i tindran èxit fins que unes de noves, més modernes ―o més barates― les converteixin en obsoletes. La batalla judicial ara i aquí és entre el taxi i l’Uber, entre el negoci de demanar el taxi amb el braç aixecat o a través de la xarxa, però on l’Uber s’ha consolidat, el conflicte als tribunals és laboral. Els conductors comencen com xofers amateurs que treballen pel seu compte, però a continuació reclamen ser reconeguts com a empleats en nòmina i, generalment, els tribunals de diferents països els donen la raó.

Uber ha nascut com un invent molt modern i reeixit, però el 2016 va perdre 3.000 milions de dòlars i el 2017, 4.500 milions més. Així que també en aquest terreny tot està per fer i tot és possible.