Xavier García Albiol exerceix novament d’alcalde de Badalona, la qual cosa, des d’un punt de vista estrictament democràtic, no és una mala notícia, tenint en compte que el candidat del Partit Popular va guanyar les eleccions folgadament. És el que té la democràcia, que integra fins i tot els que només l’accepten quan juga a favor seu. No és una gran notícia que Albiol lideri un govern municipal en minoria, quan la ciutat haurà de fer front a la pitjor crisi del segle, i és opinable que, tenint en compte els seus antecedents, Albiol sigui capaç de governar per a tothom i especialment per als més vulnerables. En tot cas, ha estat voluntat de la CUP que així sigui i això té una lectura que transcendeix el fet local.

Els grups d’esquerres podien haver constituït per primer cop en molts anys un govern municipal amb majoria absoluta, però les mesquineses partidistes i la inexperiència de Dolors Sabaté, subordinada als designis de la CUP al si de Guanyem Badalona, ho ha fet impossible. Sabaté tenia assegurat el suport de setze regidors per ser elegida alcaldessa. Tenia els membres de la seva candidatura ben predisposats i Esquerra Republicana, amb qui va compartir llista, li exigia signar l’acord. L’alternativa era ser alcaldessa per un temps determinat o no ser res. I no ser res mai més, perquè després d’un fracàs tan estrepitós difícilment tornarà a ser candidata. Una llàstima tractant-se d’una de les grans esperances de l’esquerra sobiranista.

Recordo quan José Montilla va perdre les eleccions al Parlament però el PSC sumava majoria amb ERC e ICV. Zapatero i Rubalcaba deien, no sé si sincerament, que res de reeditar el tripartit a Catalunya. Montilla tenia dues opcions, obeir i retirar-se acceptant la derrota o ser president. Montilla va rebel·lar-se contra els seus. Sabaté no ha estat capaç de fer-ho contra els que li han buscat la perdició. I l’han sacrificat perquè els importa un rave Sabaté i la governança de la ciutat i/o perquè pensen que contra García Albiol a l’alcaldia es lluita millor. Qui amb criatures s’enllita, mullat s'aixeca

Les coalicions de perdedors per tombar el guanyador no solen acabar bé. No s’ha sentit un sol argument en defensa del govern progressista i d’esquerres que no sigui “barrar-el-pas-a-la-dreta” o “aturem-Albiol”. S’atribueixen una superioritat moral que no tenen i que fins i tot els fets desmenteixen

El discurs de la CUP resulta sovint molt atractiu pel que té de transgressor i perquè en alguns casos no li falta raó. Són bons opositors, i fins i tot m‘atreviria a dir que necessaris. Ara bé, intentar construir majories de govern sumant la CUP porta sistemàticament al fracàs. La CUP és una força política heterogènia molt dominada per grups poc o gens interessats en la governança o, més ben dit, contraris a la governança. La CUP va fer caure Artur Mas, va tombar els pressupostos de Carles Puigdemont, va impedir la investidura de Jordi Turull el dia abans que l’engarjolessin i fa tanta o més oposició que els grups unionistes. Paradoxalment, o no, la dreta espanyolíssima sempre ha celebrat aquest esperit transgressor de la CUP en afers catalans que ara li ha proporcionat l’alcaldia de Badalona.

Amb tot, el més interessant del ple municipal celebrat a Badalona és el fracàs de la politiqueria que diversos grups que s’autodefineixen progressistes i d’esquerres han practicat en els darrers anys en perjudici de l’interès general. Les coalicions de perdedors per tombar el guanyador no solen acabar bé. Recordem els tripartits de la Generalitat. Com ha reconegut autocríticament la regidora Carme Martínez, no es pot fer bona política amb l’únic argument de vetar l’adversari. No s’ha sentit un sol argument en defensa del govern progressista i d’esquerres que no sigui “barrar-el-pas-a-la-dreta” o “aturem-Albiol”. S’atribueixen una superioritat moral que no tenen i que fins i tot els fets desmenteixen.