Si com diu Pablo Iglesias, "els valors republicans són la millor manera perquè Catalunya i Espanya puguin seguir caminant juntes i construint un futur juntes", la conclusió seria que els valors republicans són el més gran antídot contra la independència de Catalunya, així que, seguint el raonament, l’independentisme més hiperventilat s’hauria d’afanyar a mantenir viva la flama de la monarquia borbònica perquè els valors que està demostrant semblen la millor contribució al separatisme. Oi que això no té gaire sentit? El principal error estratègic del sobiranisme català ha estat fingir indiferència respecte del que pugui passar a Espanya, perquè el que passa a Espanya els afecta. El conflicte català és amb Espanya i amb Espanya s’haurà d’intentar resoldre. Quan els presidents Puigdemont i Torra demanen diàleg, a qui ho demanen? No a Merkel ni a Kim Jong-un. Ho demanen a Espanya, sabent que els interlocutors espanyols mai seran partidaris de la independència de Catalunya.

Desentendre’s d’Espanya no cotitza ni políticament ni electoral. Els catalans ho tenen prou clar. Observi’s que, a les eleccions generals espanyoles, bona part del sobiranisme que alimenta la majoria al Parlament de Catalunya opta per fer confiança a forces polítiques amb vocació d’intervenir a la política espanyola. En Comú Podem ha guanyat les darreres convocatòries. Tradicionalment, a les catalanes guanyava CiU i a les espanyoles el PSC. CiU va tenir els millors resultats quan Miquel Roca va liderar un nou partit espanyol, el Partido Reformista Democrático, i va guanyar les generals amb un Duran i Lleida disposat a negociar-ho tot i amb tothom. En conclusió, la gent vota el que considera més útil allà on va. Per això estava tan contenta la Marta Pascal després que el PDeCAT donés suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy. No perquè Pedro Sánchez sigui president, sinó perquè el seu partit, després d’uns anys molt difícils, torna a ser útil i a tenir marge per “fer política”.

Sense Catalunya mai l’esquerra hauria governat a Espanya

El retret més fotut que he rebut durant el procés ha estat precisament el d’espanyols demòcrates, indignats amb la situació del país, pel fet que, amb la bandera de la independència, els deixàvem sols davant la involució democràtica, la corrupció i la decadència del règim del 78. Tres amics, molt bons amics, Ricardo, Raquel i Alfonso, tots tres espanyols, solien dir-me que el procés havia estat la gran coartada de Rajoy i de l’establishment espanyol per mantenir-se en el poder quan s’estaven enfonsant amb la corrupció. “Si los catalanes hubieseis optado por la República en vez de por la independencia, tendríais a media España a favor y otro gallo cantaría”, sostenien. Les seves reflexions em van recordar les d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en Raimon, qui va venir a dir que no era partidari que Catalunya se n'anés i deixés el País Valencià sol davant l’ofensiva de l’extrema dreta espanyolista.

Sempre ha passat al llarg de la història que Catalunya ha tirat del carro del progressisme i del republicanisme espanyol. Catalunya ha estat sempre el contrapoder de la dreta espanyola. Sense Catalunya mai l’esquerra hauria governat a Espanya, és lògic, doncs, que els progressistes espanyols ens reclamin. Jo no puc mostrar-me indiferent. Al capdavall, els meus dos avis van patir exili i presó després de lluitar en defensa de la República espanyola. Van considerar que desentendre’s era de covards.