Dos anys després de l’1 d’octubre, Carles Puigdemont continua sent el principal maldecap de l’Estat i tota la maquinària de la repressió ha reprès l’ofensiva per tornar a intentar eliminar-lo. Té la seva lògica després dels fracassos acumulats. El president de la Generalitat, primer destituït amb males arts i després impedint la seva reelecció també amb interpretacions retorçades de la llei i amenaces al president del Parlament, ha esdevingut, gràcies també a la imparcialitat de la justícia alemanya, la prova fefaent de la involució democràtica d’Espanya i de les ànsies democràtiques catalanes, malgrat els enormes esforços propagandístics per negar la realitat.
Un incís. Si no hagués estat per les reivindicacions catalanes i la resposta repressiva de l’Estat, el New York Times i la resta de la premsa internacional no hauria publicat la “notícia” que, a diferència de Hitler i Mussolini, 44 anys després de la seva mort el dictador Franco continua sent venerat al Valle de los Caídos. Ha estat per això i no per altra raó que Pedro Sánchez s’ha tret el conill del barret... que ja veurem com acaba.
L'única manera de justificar la repressió d’un moviment polític en nom de la democràcia és deslegitimar-lo a força de criminalitzar-lo. A les pel·lícules de lladres i serenos veiem sovint com la mateixa policia col·loca la droga per incriminar el perseguit. De l’anomenada Operación Judas només en tenim informacions de part, segons les quals ha estat un infiltrat qui ha propiciat la investigació. Fa la impressió que l’objectiu era buscar la manera de relacionar la pols d’alumini amb Waterloo. És òbviament el que necessita la justícia espanyola perquè, d’una vegada, li facin cas a Europa.
L'única manera de justificar la repressió d’un moviment polític en nom de la democràcia és deslegitimar-lo a força de criminalitzar-lo
S’insisteix una vegada i una altra en la separació de poders i en la independència del poder judicial, però és impossible sostreure’s a tantes casualitats. Estem a punt de rebre la sentència del Suprem, que comportarà immediatament una nova euroordre del jutge Llarena contra Puigdemont, que, per descomptat, no desaprofitarà la feina que li ha fet per la seva banda un altre jutge, col·lega de l’Audiència Nacional. El president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Koen Lenaerts, ja va venir a dir a Madrid, després de ser ben complimentat pels jutges del Suprem, que els tribunals europeus han de confiar cegament els uns amb els altres. Diversos juristes, com Joan Queralt i també Jutges per la Democràcia han deixat clar que la imputació per terrorisme al president Puigdemont comportaria l’extradició automàtica. I hi ha més coses. El TJUE va anunciar per al 14 d’octubre la vista oral per decidir si Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat i ràpidament s’ha anunciat que la sentència es dictarà abans perquè amb Junqueras inhabilitat la causa europea decaigui. I una altra cosa més. El magistrat del Tribunal Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, ha elaborat una ponència sobre el recurs dels represaliats pel setge al Parlament dels indignats l’any 2011, en la qual defensa el dret de protesta i de manifestació davant les restriccions del Suprem, de tal manera que ha mobilitzat en contra seu el búnquer judicial, no fos cas que els arguments d’aquesta ponència generessin jurisprudència en favor dels líders del procés que seran condemnats.
I mentre l’Estat es mobilitza i Pedro Sánchez, Pablo Casado i Albert Rivera prometen un nou 155, el moviment independentista català s’atomitza en un inofensiu minifundisme electoral.