Ara per ara, l’independentisme dona per a 70 diputats al Parlament, que són suficients per governar sempre que siguin capaços de posar-se d’acord. Al Parlament del 1932, Esquerra Republicana va obtenir 67 escons de 85; i al Parlament de 1984, Convergència i Unió en va treure 72 de 135. Tradicionalment, Catalunya ha estat dirigida per un partit o, si es prefereix, un moviment interclassista, transversal, ni molt de dretes, ni molt d’esquerres, que ha marcat el rumb. Això és el que pretenen ara Carles Puigdemont i Jordi Sànchez amb la seva Crida Nacional per la República que es va presentar ahir i que xoca amb el comprensible instint de supervivència de les direccions d’Esquerra Republicana i del Partit Demòcrata de Catalunya que es fan el sord malgrat el terrabastall que hi ha al país.

Tothom té dret a viure, però el procés sobiranista ha fet saltar pels aires el sistema de partits que va néixer amb la Transició. Sembla com si els partits hagin passat de moda. De fet, les noves formacions no solen portar la P de partit al nom... perquè sona malament. I observi’s que a Catalunya entitats sobiranistes no partidistes com Òmnium o l’ANC són capaces d’atraure i mobilitzar més gent que els partits.

El que també ha canviat a Catalunya és que els que abans se’n deien catalanistes o nacionalistes ara són tots independentistes i republicans, però aquesta coincidència, en comptes de fer-los convergir ―sigui dit el verb en l’estricte sentit geomètric― s’han distribuït entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i una mica la CUP. A hores d’ara no hi ha cap dubte que amb més o menys ganes, d’una manera o d’una altra, el PDeCAT s’incorporarà al moviment de Puigdemont. Així que, deixant la CUP a banda, Junts per Catalunya i ERC estan gairebé empatats, 34 a 32 diputats, que són rivals que volen disputar-se molt aferrissadament el lideratge i no s'adonen que l’un sense l’altre no són res.

La situació ha canviat tant que a Catalunya o governen els sobiranistes junts o governen els altres, que no tenen tantes manies per entendre’s com s’ha demostrat. Abans passava que CiU podia pactar amb la UCD, el PSC o amb el PP i que ERC podia fer un tripartit amb el PSC i ICV i donar suport a Zapatero quan calia. Això és el que, per bé o per mal, s’ha acabat. I sobretot per voluntat espanyola.

Ningú pensa que Carles Puigdemont pugui arribar a acords de govern a Catalunya amb el PP o amb el PSC com feia Pujol, però si algú imagina que Esquerra sí que pot arribar a acords amb el PSC com feien Carod i Puigcercós està absolutament equivocat. La direcció del PSOE va fer un diagnòstic (erroni) de les seves desgràcies i encara creu que l’acord del tripartit amb Esquerra Republicana és el que el va portar a la ruïna. Pedro Sánchez acceptarà sempre que ho necessiti el suport gratuït dels diputats republicans, però mai més el PSC pactarà res d’important amb Esquerra. Abans que això passés, els barons del PSOE liquidarien Miquel Iceta i probablement les sigles del partit que va fundar Joan Reventós (Ai, si aixequés el cap). Així que en les properes dècades, ERC només podrà governar amb Junts per Catalunya i viceversa. I això sempre que sumin la majoria suficient, que dependrà de no decebre les seves pròpies bases electorals amb actituds gilipolles.

La prova de foc seran sens dubte les candidatures municipals i molt especialment la candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Si els sobiranistes van dividits, hi haurà un sector sobiranista que es mobilitzarà en suport d’Ada Colau. Carregats de raó, Indepes per Colau intentaran impedir una ―altra― victòria de Ciutadans. Un alcalde neofalangista a Barcelona, encara que domini el francès, seria la caiguda del sobiranisme per una generació.

El més interessant del manifest de la Crida Nacional per la República és el cinquè punt, quan el moviment es compromet a dissoldre’s “un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana”. Va per llarg, però amb això està dient que el moviment és la resposta a una situació excepcional i que ja tindrà temps el país, quan sigui república, de barallar-se els de dretes contra els d’esquerres i els catòlics contra els ateus. Hi va haver un moment en la història de Catalunya que també es va considerar que era excepcional, justament per la repressió espanyola. El 1906, va sorgir el moviment de la Solidaritat Catalana, amb un conservador com Prat de la Riba al capdavant. A les eleccions de l’any següent, Solidaritat Catalana va obtenir 41 de 44 escons en disputa. El moviment va durar el que va durar, a penes tres anys, però va marcar una inflexió en les relacions de Catalunya amb Espanya i encara perduren les conseqüències.