La detenció de Carles Puigdemont a Alemanya ha tornat a complicar les negociacions que han de conduir a la formació d’un govern sobiranista i augmenta considerablement les possibilitats d’exhaurir el termini de dos mesos sense un acord d’investidura, cosa que comportaria la convocatòria automàtica de noves eleccions: un autèntic cataclisme polític per la frustració que generaria arreu del país. La situació és tan greu que requereix la convocatòria d'un comitè de crisi, però és tan insòlita que no és prou clar qui el podria convocar ni qui hi hauria d'assistir.

Junts per Catalunya i Esquerra Republicana estan d’acord que cal evitar la repetició dels comicis, però sembla que no sàpiguen com fer-ho. Els grups de la majoria sobiranista no troben la manera d’anar tots a la una, malgrat que cada dia que passa el cataclisme sigui més a prop.

Amb la detenció de Puigdemont, el simbolisme del president legítim ha tornat a situar-se al centre del debat. Junts per Catalunya no es pot desentendre de la situació del seu cap de files per òbvies raons polítiques i ara també jurídiques, i per això el Parlament va aprovar dimecres una resolució que posa en evidència les contradiccions del moment. La cambra es va “comprometre” a adoptar totes les mesures necessàries per garantir el dret de Puigdemont a sotmetre’s a la investidura. Llavors, per què no ho fa?

Tothom sap que el president del Parlament, Roger Torrent, no encarrega la investidura a Puigdemont perquè ho té expressament prohibit pel Tribunal Constitucional. Podria desobeir, però si ho fes, la seva decisió duraria minuts i seria automàticament suspesa, i a ell se li obriria un horitzó penal per un camí similar al de la seva antecessora, Carme Forcadell, ara mateix en situació de presó preventiva a Alcalá-Meco.

Amb la detenció de Puigdemont, el simbolisme del president legítim ha tornat a situar-se al centre del debat

També és cert, però, que la majoria sobiranista no renunciarà en cap moment a investir Puigdemont, reconegut com a president legítim, barroerament destituït del càrrec i dipositari del suport de la majoria de la cambra. És a dir, que qualsevol alternativa, qualsevol altre candidat a la investidura, haurà de presentar-se com a solució provisional fins que les reformes legislatives i reglamentàries permetin investir Puigdemont.

Arribats a aquest punt, sorgeixen nous problemes a quin més irresoluble.

La paradoxa és que una de les condicions per intentar una nova investidura alternativa a Puigdemont fins ara exigia que el mateix Puigdemont (i el conseller Comín) renunciés a l'acta de diputat perquè JxCat i ERC continuessin sumant 66 vots i resar perquè la CUP no passés de l’abstenció al no, una possibilitat no gens descartable quan els anticapitalistes s’han passat a l’oposició. Òbviament, en situació de detingut a Alemanya, no sembla el moment més oportú perquè Puigdemont renunciï a la seva condició representativa, i ahir mateix ja va deixar clar a tothom que no renunciarà a res.

Així que, per "passar de la pantalla de Puigdemont" —com solen dir— a una altra, caldrà esperar un esdeveniment polític o jurídic que permeti justificar el salt i trobar la persona de consens que obtingui els vots de la majoria, tot això mentre el rellotge avança inexorablement cap al deadline dels dos mesos. Com sol passar, JxCat i ERC busquen una alternativa viable (i provisional) a Puigdemont, però no volen aparèixer com a artífexs de l’operació: uns i altres intenten que el veí assumeixi les culpes, cosa que genera una pèrdua de temps que pot resultar suïcida per a tots dos.

Descartada la majoria de 70 vots per a un candidat que no sigui Puigdemont, tal com ha assegurat la CUP, ara els focus s’han centrat en els comuns

Descartada la majoria de 70 vots per a un candidat que no sigui Puigdemont, tal com ha assegurat la CUP, ara els focus s’han centrat en els comuns. El grup de Xavier Domènech i Ada Colau s’obre ara a un acord amb JxCat i ERC, però també posa les seves condicions i la situació esdevé exasperant.

Els comuns proclamen el seu tarannà dialogant però a continuació veten Puigdemont, amb la qual cosa l’equació esdevé la quadratura del cercle. Els comuns demanen, a més, un president alternatiu a Puigdemont que no recordi Convergència i dos ous durs, és a dir, el tramvia per la Diagonal. Junts per Catalunya es resisteix a cedir la presidència a ERC, tal com volen els comuns, i dins la llista de JxCat els que són del PDCat volen un candidat dels seus, i els que no ho són en volen un que no sigui exconvergent. En resum, que l’un per l’altre, el més calent és a l’aigüera.

Així que no s’ha de descartar —o, més ben dit, s’ha de tenir molt present— la possibilitat real del cataclisme. Perquè en unes noves eleccions, ni Puigdemont ni Junqueras ni cap dels líders sobiranistes coneguts serien candidats elegibles, Junts per Catalunya es trencaria, el sobiranisme perdria la majoria... i, llavors sí, els toros tornarien a la Monumental per la porta gran. Qui avisa no és traïdor.