Si hi ha una cosa clara en la nova etapa que s'estrena amb nou govern a Espanya i nou govern a Catalunya, és que mentre hi hagi presos i exiliats catalans no hi haurà estabilitat política i la crisi d’Estat que amenaça el règim i tanta angoixa genera a la Zarzuela no es resoldrà. De fet, la corrupció del PP ha estat el gran pretext per reconduir una situació que es feia insostenible. La qüestió és com resoldrà el nou president espanyol el conflicte català, que és el que demanava Angela Merkel a Mariano Rajoy i ara ho demanarà a Sánchez.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, ja ha trucat a Pedro Sánchez i han quedat per parlar-ne cara a cara. Des del primer moment, Merkel va demanar diàleg per resoldre el conflicte català i alguna influència deu haver tingut perquè la paraula que des de fa unes setmanes tothom, d’una i altra banda, fa servir com un desig és “desescalar” el conflicte. I posats a “desescalar”, la pregunta inevitable és: l’extradició de Puigdemont contribuiria a “desescalar" el conflicte o dispararia la tensió? El dilema de Sánchez és haver de rebaixar la tensió amb Catalunya sense que l’Estat espanyol torni a quedar en ridícul.

Des d’aquest punt de vista serà bastant lògic que les relacions entre el Govern de Catalunya i el Govern de l’Estat tinguin dos escenaris, el públic i el discret. En públic es farà comèdia i en secret s’arribarà —o no— als acords més inconfessables.

Tothom sap que Pedro Sánchez ni cap president espanyol està per negociar la independència de Catalunya ni en públic ni en privat. Per definició, qualsevol govern espanyol serà el principal adversari de l’independentisme català i li farà front sempre, arreu i per tots els flancs. Ningú convertirà Pedro Sánchez a l’autodeterminisme i intentar-ho seria una pèrdua de temps, d’energies i d’oportunitats. Joaquín Almunia solia dir a en Jordi Pujol quan intentava convèncer-lo de les reivindicacions catalanes: “Si soy vasco y no me convence el PNV, cómo quieres que me convierta al nacionalismo catalán”.

L’extradició de Puigdemont contribuiria a “desescalar" el conflicte o dispararia la tensió? 

Així que la relació institucional pública entre els dos executius s’emmarcarà en l’àmbit competencial estatutari i, com a màxim, pot incloure l’anàlisi de les reclamacions formulades fa uns anys per Artur Mas en un document de vint planes on es concretaven 23 reivindicacions. Després, Carles Puigdemont va ampliar el document amb el doble de reclamacions i afegia el referèndum vinculant d’autodeterminació, però això no figurarà mai en l’ordre del dia de les negociacions, tal com ja ha avançat la ministra Meritxell Batet. La sobirania no és mai negociable. Es té o no es té, i si no es té i es vol, s’ha de conquerir “per uns altres mitjans”, que diria Clausewitz.

Per a la negociació estrictament autonòmica el govern català haurà de destinar interlocutors sòlids i experimentats perquè, tot i limitats a l’autonomisme, sempre hi ha recursos i poder en joc i la Generalitat no està en condicions de fer-se el desmenjat. A més, el Govern català ha de tornar a exercir sense complexos la seva autoritat amb els poders financers que han canviat de seu però continuen fent el negoci a Catalunya.

Amb tot, el president Torra haurà de reservar els millors especialistes per a les negociacions secretes, on la part catalana no té més remei que posar-se a l’atac davant d’adversaris poderosíssims. Haurà de fer valdre la seva capacitat de pressió i fer ús de la minoria de bloqueig de què disposa al Congrés dels Diputats, el concurs de la qual serà fonamental per a la perdurabilitat del govern Sánchez.

Igual que el PP movia jutges i fiscals afins, també ho haurà de fer Pedro Sánchez si vol sortir-se’n

Desascalar passa inexorablement no només per l’acostament de presos, que ja va tard, sinó pel seu alliberament. Certament, els presos són en mans dels jutges i teòricament el govern espanyol no hi pot interferir, però tampoc cal llepar-se el dit més del compte. Igual que el PP movia jutges i fiscals afins, també ho haurà de fer Pedro Sánchez si vol sortir-se’n. Ja s’ha publicat suficient literatura processal escrita per especialistes espanyols gens sospitosos de simpaties catalanes en el sentit que tot podria començar de zero. Des de Martín Pallín a Pérez Royo han confirmat que en tot el procediment judicial contra els governants catalans i els líders sobiranistes s’han vulnerat drets, s’han transgredit jurisdiccions i hi ha molts recursos per atendre que un nou fiscal general podrà enfocar de manera ben diferent. I, a més, Pedro Sánchez haurà de ser conscient que tot el que no es resolgui abans dels judicis, haurà de resoldre-ho ell tot sol després a base d’indults o d’una amnistia, que sempre resulta políticament més controvertit.

En aquest àmbit, l’adversari del president espanyol serà l’extrema dreta infiltrada en l’aparell de l’Estat i el que podríem anomenar el búnquer judicial, que sempre estarà disposat a sabotejar qualsevol iniciativa procedent d’un govern socialista.

Així que, paradoxalment, qui pot contribuir a rebaixar tensions seran els advocats dels presos polítics i dels exiliats catalans, perquè cada iniciativa, cada impugnació, cada querella i cada decisió dels tribunals europeus contra el jutge Llarena serà una oportunitat que tindrà Pedro Sánchez per reconduir la situació amb aparença d’imparcialitat. Dit d’una altra manera, ves per on, Pedro Sánchez necessita que el murri de l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas li faciliti les coses.