Tot apunta que el conflicte entre Catalunya i Espanya, lluny de redreçar-se, sembla que anirà cada dia a més i tant li fa que l’escenari sigui local, regional o internacional. El canvi de govern a Espanya havia de contribuir a rebaixar la tensió, segurament aquest era l’objectiu, però, de moment, les hostilitats no han fet més que augmentar. Fins i tot els esdeveniments de la setmana fan pensar que el poder judicial està determinat a deixar clar qui mana de debò i amb quines intencions, la qual cosa farà impossible res que s’assembli a una situació de normalitat democràtica.

La situació és tan anòmala que el rei d’Espanya s’ha vist en la necessitat d’organitzar i mobilitzar alguna cosa semblant a uns comitès de defensa de la monarquia per contrarestar les protestes que sorgeixen allà on va. O, més ben dit, on ve. Els Jocs del Mediterrani han estat un desastre precisament perquè els organitzadors han estat més pendents d’evitar els xiulets al monarca que de fer la feina ben feta. Després, la presència de Felip VI a terres gironines s’ha reduït a un parell d’actes celebrats d’amagat en locals privats, que han tingut l’efecte d’atiar la mobilització republicana. I, simultàniament, a Washington DC, el president de la Generalitat s’enfrontava públicament amb l’ambaixador espanyol, Pedro Morenés, qui va decidir fer la seva aportació a la internacionalització del conflicte, parlant quan no calia per dir que “cientos de miles de catalanes viven con miedo, aprisionados en su propia comunidad porque se identifican como catalanes y españoles”.

Les dades i els testimonis corroboren que existia un guió premeditat l’objectiu del qual era utilitzar el poder judicial per “escapçar” el moviment sobiranista i “liquidar l’independentisme”, tal com va admetre Soraya Sáenz de Santamaría

I el cert és que els que tenen dret a tenir por i a sentir-se “aprisionados” són sens dubte els quinze líders sobiranistes als quals el Tribunal Suprem ha confirmat el processament pels delictes de rebel·lió, malversació i desobediència en haver participat d’una manera o d’una altra en la manifestació davant el Departament d’Economia del 20 de setembre, en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre i en la declaració política del Parlament sobre la independència de Catalunya del 27 d'octubre. La setmana ha donat per a molt i l’Audiència Nacional també ha confirmat el processament de Josep Lluís Trapero i la cúpula del cos de Mossos d’Esquadra per organització criminal i sedició. S’atribueix al jutge Llarena la teoria segons la qual els jutges s’han vist en l’obligació de resoldre el que els polítics han estat incapaços, un plantejament similar al que fan servir els militars quan decideixen prendre el poder polític pel seu compte.

Tanmateix l’emissió del documental 20-S desemmascara les connivències organitzades per justificar l’acarnissament judicial i la brutal injustícia que s’està cometent amb Jordi Sànchez, amb Jordi Cuixart, amb el major Trapero i la resta de presos i exiliats. Cada dia és més evident ―i les dades i els testimonis ho corroboren― que existia un guió premeditat l’objectiu del qual era utilitzar el poder judicial per “escapçar” el moviment sobiranista i “liquidar l’independentisme”, en paraules de l’exvicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, que no es va poder estar de reivindicar-ne el copyright.

Es diu i es reitera que el govern espanyol no pot interferir en l’acció de la justícia, però sí que pot, i de fet és la seva obligació desfer les injustícies i rectificar les interferències polítiques del PP que han viciat els procediments

Arribats en aquest punt, ningú que tingui un mínim de consciència democràtica podrà acceptar com a normal la impunitat d’una instrucció perversa. I els que no tinguin gaire consciència democràtica, però necessitat o interès que tot això s’acabi no tindran més remei que apuntar-se a les mobilitzacions per a la llibertat dels presos o a fer el que calgui per aconseguir-ho, perquè la llibertat, la no repressió, és la condició sine qua non per avançar cap a una certa normalitat.

Es diu i es reitera que el govern espanyol no pot interferir en l’acció de la justícia, però sí que pot, i de fet és la seva obligació desfer les injustícies comeses, rectificar les interferències polítiques que han viciat els procediments contra els líders sobiranistes. Tot el que va emmerdar el govern del PP li pertoca al PSOE desemmerdar-ho. No té alternativa i, de fet, per això va ser rellevat Mariano Rajoy.

Mentre els jutges continuïn escrivint el guió premeditat de l’extrema dreta, el rei d’Espanya no podrà tornar a Catalunya en condicions de normalitat; el govern espanyol arrossegarà el conflicte com una llosa que l’impedirà avançar en altres àmbits; el Govern de la Generalitat no podrà de cap manera administrar el país com si res. No hi haurà esdeveniment institucional, acte polític, convenció o festa major que no tingui present la repressió i la injustícia. En aquesta situació, la normalitat és impossible. I seria imperdonable.