Som en un canvi de règim i el resultat de les eleccions espanyoles d’avui només marcarà el ritme de la involució. Si els tres partits de la dreta sumen majoria, el moviment regressiu serà brusc i previsiblement convuls a mig termini. Si és el Partit Socialista qui lidera el proper Govern espanyol, la incertesa i la inestabilitat dominaran l’escenari polític durant mesos i mesos, perquè l’ofensiva de la caverna no s’aturarà i boicotejarà sistemàticament qualsevol possibilitat d’estabilitzar políticament el país. És el que sempre ha fet la dreta espanyola quan no ha tingut el Govern al segle XIX, al segle XX i al segle XXI.

Pedro Sánchez és el candidat favorit a guanyar les eleccions d’avui perquè parteix amb l’avantatge de ser el president que ha convocat els comicis i perquè els seus adversaris de la dreta es presenten units però repartits en tres candidatures. Tanmateix, que sigui el Partit Socialista la força política més votada no assegura que pugui governar, ni que tingui prou amb el suport de Podem i dels independentistes. L’establishment polític, institucional i financer li farà la vida impossible fins a fer-lo caure, com ja va passar el 2016.

Els poders fàctics de l’Estat sembla que només estarien disposats a respectar un govern de coalició PSOE-Ciutadans. Resulta, però, que després de l’estratègia dretanitzada que ha imposat Albert Rivera al seu partit no serà factible establir un acord de legislatura a curt termini. Per descomptat que no hi haurà cap pacte abans de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig i després, segurament tampoc. Han transcendit confidències de la cúpula de Ciutadans segons la qual un pacte PSOE-C’s només es podria plantejar en una situació ingovernable després d’unes segones eleccions generals que tampoc guanyés la dreta, just per evitar uns tercers comicis. Òbviament, després de mesos d’inestabilitat, Ciutadans forçaria el PSOE a governar amb un programa més falangista que no pas socialista.

Així que Sánchez només té l’opció de pactar amb els poders fàctics una presidència tolerada. Bé, també podria fer el contrari. Rebelar-se contra el deep state i, emparat per una majoria social que sí que existeix, liderar una ofensiva progressista que neutralitzi la involució i reconcilii el país.

Casado i Rivera han posat en dubte l’espanyolitat del president i aquest fins i tot s’ha sentit al·ludit. Algú imagina Angela Merkel havent de dir que és alemanya o Emmanuel Macron dient que és francès?

Pel que s’ha vist a la campanya, no sembla que Sánchez estigui gaire disposat a noves heroïcitats i, sí, se l'ha vist paradoxalment molt sensible al discurs dels seus adversaris. Ha jurat i perjurat que no hi haurà referèndum a Catalunya, una promesa que no ha servit per amansar les feres de la dreta i que limita el seu marge de maniobra atès que, com va assenyalar Pablo Iglesias, la consulta és una opció constitucional i qualsevol modificació estatutària també requereix un referèndum vinculant. Per entendre fins a quin punt ha sucumbit Sánchez a la pressió de la dreta, només cal recordar una frase, crec que repetida en els dos debats. “Yo soy español y me siento muy orgulloso de serlo”. Casado i Rivera han posat en dubte l’espanyolitat del president i aquest fins i tot s’ha sentit al·ludit. Algú imagina Angela Merkel havent de dir que és alemanya o Emmanuel Macron dient que és francès?

Tal com estan les coses, sembla bastant ingenu pensar que Sánchez confiarà l’estabilitat del seu Govern al suport independentista. Com va passar amb la moció de censura, Sánchez només estarà en condicions d’acceptar suports independentistes si no té més remei, només per sobreviure temporalment i, per descomptat, a canvi de res.

Llavors arribem al gran dilema estratègic dels grups independentistes, perquè la millor manera de contribuir des de l’independentisme a l’estabilitat d’un govern de Pedro Sànchez és donar-li suport gratis total i procurant no fer cap soroll. Fent com si no hi fossin. I, sobretot, res de reclamar la llibertat dels presos que es tornaria a despertar la fera ferotge per culpa dels catalans. Uns i altres, muts i a la gàbia.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat