La primera ministra britànica, Theresa May, ha arribat a un principi d’acord amb Brussel·les per consumar el Brexit i li han presentat la dimissió dos ministres i dos secretaris, i uns quants diputats tories en promouen la substitució. Són tots membres del Partit Conservador britànic i res més lluny de la seva voluntat que afavorir els laboristes. Fan el que consideren que és més correcte d’acord amb les seves conviccions i amb el que vol la gent que els ha votat. Als Estats Units, Donald Trump va nomenar Jeff Sessions secretari de Justícia i fiscal general. Sessions és un personatge de l’extrema dreta, de trajectòria racista, i va ser el primer senador a donar suport a la candidatura del magnat. Malgrat tot això, quan va esclatar el Russiagate, Sessions es va recusar a si mateix com a part interessada, es va inhibir del cas i va propiciar que un fiscal especial i independent assumís la investigació del mateix president dels Estats Units. Episodis com aquests són gairebé impossibles a Espanya perquè en el sistema polític espanyol els contrapesos no funcionen.

La diferència entre un sistema i l’altre la va posar de manifest Alfonso Guerra quan va advertir els seus correligionaris socialistes que “el que se mueva no sale en la foto”. La frase no era seva, la va copiar de Fidel Velázquez, el líder sindical del PRI mexicà, que, amb aquesta filosofia, es va mantenir al capdavant de la Confederació de Treballadors de Mèxic durant més de 50 anys. No va ser rellevat fins que es va morir... als 97 anys. L’esquema de funcionament de la política espanyola és, doncs, la submissió absoluta a la jerarquia del partit.

L’esquema de funcionament de la política espanyola és la submissió absoluta a la jerarquia del partit

Tot deriva de la llei electoral basada en candidatures tancades i bloquejades. A les democràcies anglosaxones, els diputats depenen directament dels seus electors. És el líder que depèn dels seus diputats, mentre que aquí són els diputats que depenen del totpoderós líder. Per això veiem tan sovint com els diputats són obligats a votar en contra de les seves conviccions o de les seves promeses. Qualsevol parlamentari que s’atreveixi a desobeir la disciplina del partit queda automàticament descartat com a candidat per a les eleccions següents i, en molts casos, condemnat a quedar-se sense feina. Aquest sistema provoca dos efectes perniciosos: la promoció dels incompetents i el que podríem descriure com la privatització partidista de les institucions.

Quan els mèrits per prosperar dins d’una organització política es redueixen a l’obediència al líder, aleshores el currículum acadèmic, la vàlua professional, el coneixement de la realitat social i fins i tot l’honestedat són valors relegats com a secundaris. Sol passar llavors que els més obedients, sense autoritat moral, manen sobre els més competents, amb la qual cosa els que valen prou com per trobar una feina digna fora de la política es cansen d’obeir els imbècils i se’n van. Es queden els mediocres, que no tenen una alternativa equiparable i que estan disposats a fer el que calgui, obeir a qui sigui, ser més papista que el Papa i defensar el seu lloc de treballar amb ungles i dents.

El pacte PSOE-PP sobre el CGPJ ha superat tots els rècords escandalosos quan els partits ja han decidit a qui hauran de votar com a president els vocals designats

El fenomen afecta no només els diputats sinó, com hem vist recentment, totes les institucions de l’Estat, totes dirigides des d’organismes la composició dels quals ve determinada per les jerarquies dels partits i que funcionen també sota el principi d’obediència deguda. Això és la privatització partidista de l’Estat, perquè totes les decisions importants les decideix un reduït i centralitzat nucli de persones d’acord amb uns interessos sempre opacs.

El pacte PSOE-PP sobre el Consell General del Poder Judicial ha superat tots els rècords escandalosos quan els partits ja han decidit a qui hauran de votar com a president els presumptes juristes de reconegut prestigi designats com a vocals. Si això passa al CGPJ i també al Tribunal Constitucional, com es va demostrar quan la llavors vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, va comminar els magistrats a prohibir la investidura de Carles Puigdemont, què no deu passar en organismes que no són al centre de l’escenari, sigui el Tribunal de Comptes, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència o els consells d’administració de les empreses públiques, com ara la Renfe o els mitjans de comunicació públics.

Potser han estat les evidències dels darrers dies el que ha contribuït que circuli novament a les xarxes una coneguda cita d’Ayn Rand, l’escriptora i filòsofa d’origen rus que es va establir als Estats Units i que descriu amb precisió els símptomes de la decadència política. Serveix de conclusió per aquest article: “Quan vostè s’adoni que per produir necessita l’autorització dels que no produeixen res; quan comprovi que els diners flueixen cap als que no trafiquen amb béns, sinó amb favors; quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per influències més que no pas pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells, sinó, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteix en un sacrifici personal, llavors podrà afirmar sense por d'equivocar-se que la seva societat està condemnada”.