Els misteris, els dubtes i les sospites sobre els atemptats del 17-A han obert finalment un debat mediàtic en comptes d’una comissió d’investigació que unes i altres informacions no fan més que justificar. I això es deu, tal com han reconegut Eldiario.es i La Vanguardia, a les exigències dels lectors que volen saber la veritat i es queixen que els l'amaguin. És precisament el silenci institucional el que alimenta les teories, que, certament, algunes són conspiratives, però d'altres no ho són gens. La funció social primordial dels Estats és protegir els ciutadans, i els ciutadans tenen dret a saber si el seu Estat fa bé la feina que li té confiada.

No cal pensar que el CNI ho sabia tot i va deixar fer perquè un atemptat gihadista aturés el procés sobiranista. El mateix periodista de Público que ha aixecat les investigacions, Carlos Enrique Bayo Falcón, s’ha desmarcat des del principi de les teories conspiratòries. La qüestió és si les coses es van fer bé i què és el que va fallar i quins en són els responsables, tenint en compte que l’imam de Ripoll era confident del CNI i de la Guàrdia Civil. De tot el que s’ha publicat caldria aclarir d’una vegada per totes si el CNI o la Guàrdia Civil sabien que Es Satty feia servir la casa d’Alcanar. I seria greu que ho sabessin i també que no ho sabessin tenint com tenien l’imam com a interlocutor privilegiat. Els Mossos no van poder entrar a l’edifici fins setze hores després de l’explosió de gas, un cop els bombers havien fet la seva feina, i no disposaven de cap dada que relacionés la casa amb l’imam hores abans dels atemptats.

Hi ha un assumpte que cal destacar sobre el mal funcionament de l’Estat en el seu conjunt i que ha estat objectivament perjudicial: la manca d’informació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat als Mossos d’Esquadra. Si la policia catalana hagués tingut tota la informació de què disposava el CNI i la Guàrdia Civil sobre l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty hauria estat més vigilat, ho hauria tingut molt més difícil per portar a terme els seus objectius terroristes i fins i tot, potser, potser, potser els Mossos haurien pogut impedir la tragèdia del 17 d’agost. No és una qüestió banal. Aquí rau el fons de la qüestió, que atesa la gravetat dels fets, deriva en escàndol.

Si la policia catalana hagués tingut tota la informació de què disposava el CNI sobre el seu confident, l’imam de Ripoll ho hauria tingut molt més difícil per portar a terme els seus objectius terroristes i fins i tot, potser, potser, potser els Mossos haurien pogut impedir la tragèdia del 17 d’agost

La manca d’informació als Mossos era una irresponsabilitat temerària. Ho confirma el fet que després dels atemptats, l’Estat no ha tingut ja prou arguments per continuar aïllant la policia catalana de les informacions relacionades amb la lluita antiterrorista i ha accedit finalment a incorporar els Mossos al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO). Durant tot el temps que això no era així, els ciutadans, no només de Catalunya, estaven estúpidament més desprotegits, malgrat el grau d’alerta d’amenaça terrorista, que era de 4 en una escala de 5.

És una obvietat que la substitució de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil pels Mossos d’Esquadra, fruit del pacte del Majestic entre la CiU de Pujol i el govern d’Aznar mai va ser ben digerida, fins al punt que de seguida van sorgir problemes sistemàtics de finançament. Després, els governs de Rajoy van impedir el creixement del cos català. Durant sis anys no es van aprovar noves promocions, deixant la ràtio catalana de policies per habitant en els nivells més baixos d’Europa. Ara pugen les estadístiques sobre criminalitat, un fenomen motivat per diversos factors, entre ells, la manca d’efectius policials, sobretot a Barcelona.

Si la funció social primordial d’un Estat és garantir la seguretat dels ciutadans, l’Estat s’ha comportat amb negligència a Catalunya. No ha fet ni ha deixat fer i tot per una desconfiança política atàvica. És la mentalitat separadora que sempre ha considerat aliena no només la policia catalana, també les institucions d’autogovern, la llengua i qualsevol expressió autòctona diferent, que òbviament ha alimentat les ànsies sobiranistes.

L’endemà dels atemptats, es va celebrar una cimera de les autoritats polítiques amb els responsables de tots els cossos policials. Assistiren els presidents Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el ministre Zoido, el conseller Joaquim Forn i l’alcaldessa Ada Colau. Havien d’informar de la situació els caps de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil i dels Mossos. Davant les vaguetats dels caps de les forces estatals, el major Trapero va donar una lliçó de professionalitat, amb informes precisos sobre el que havia passat, el que podria passar, els dispositius que s’havien posat en marxa, la situació de les víctimes, el suport a les famílies, els contactes amb els consolats... No només no el van felicitar sinó que encara no li han perdonat haver deixat en ridícul els seus homòlegs estatals. La resposta va ser l’enviament de milers de policies estatals per combatre el referèndum de l’1 d’octubre i la venjança contra el cos de Mossos i especialment contra el major Trapero. L’acusen davant dels tribunals de tot el contrari del que ha fet al llarg de la seva carrera professional. És un servidor de l’Estat i l’acusen carregats de rancúnia, de rebel·lar-se contra l’Estat.

Jordi Galves
República belga (210) No ha estat un crim d’Estat, diuen Jordi Galves