La tesi presumptament sobiranista segons la qual formar ara un “govern autonomista” seria tant com claudicar i marcaria la “retirada” definitiva de l’independentisme només la poden sostenir analfabets de l’estratègia política o sectors que esperen treure algun profit inconfessable del fracàs col·lectiu. No cal haver après gaires lliçons de Maquiavel, de Lenin o de Sun Tzu per entendre que a Catalunya fer Govern no és retirar-se, sinó tot al contrari, és passar a l’ofensiva i recuperar un instrument de lluita que va ser arrabassat i que és fonamental per mantenir la resistència.

Sovint alguns fonamentalistes es posen estupends i pregunten: Govern, per a fer què? Com si sense Govern es pogués fer gaire res. Un dels presos m’escrivia aquesta setmana una carta colpidora i responia a la pregunta. “Govern per a què? Per resistir, collons!”.

Impedir ara la investidura d’un president amb disquisicions exquisides de cafè seria l’actitud més insolidària amb els represaliats i, de retruc, provocaria l’ensulsiada del moviment sobiranista.

Obstaculitzar la formació d’un Govern és seguir fil per randa el guió de Mariano Rajoy. Què va pretendre si no quan va destituir el Govern català, va propiciar l’empresonament dels líders independentistes i va convocar unes eleccions en inferioritat de condicions pel sobiranisme? El que pretenia era alterar la correlació de forces al Parlament i arrabassar les institucions. La gent —de tots bàndols— així ho va entendre, es va mobilitzar més que mai, i contra el pronòstic de la Moncloa, els sobiranistes van tornar a guanyar.

Certament, des del punt de vista de la coherència política, els partits sobiranistes haurien d’haver rebutjat la convocatòria d’unes eleccions convocades per substituir el Govern legítim i no s’haurien d’haver presentat, però van entendre que amb tanta coherència haurien lliurat tot el poder a l’unionisme més radical i les conseqüències haurien estat devastadores. Així que Junts per Catalunya i ERC es van afanyar a presentar candidatures i fins i tot la CUP, en un acte de pragmatisme poc habitual, també es va empassar el gripau. Llavors, si s’hi van presentar per no deixar les institucions en mans dels seus adversaris, amb quin argument sobiranista es pot negar ara el suport a la formació d’un Govern? És una obvietat que la resistència necessita un Govern, el que sigui, i qui posi bastons a les rodes voldrà dir que el seu objectiu no és el mateix que el que expressen, sense anar més lluny, els mateixos presos, i coincideix amb els que s’esforcen des de l’Estat per impedir la constitució d’un Govern sobiranista a Catalunya.

Catalunya necessita constituir un Govern perquè sense Govern no serà possible cap mena d'interlocució ni d’intermediació

Francament, resulta emprenyador haver d’escriure segons quines obvietats. Que hi hagi un Govern sobiranista a Catalunya serà o no serà un contrapès a l’ofensiva unionista? Serà millor o pitjor per als presos i per als exiliats? I per als seus familiars? I per a la llengua? I per a l’escola? I per a la pluralitat? I per a la internacionalització del conflicte? Aquesta setmana s’ha constituït l’Associació Catalana pels Drets Civils. Algú creu que tindrà la mateixa visibilitat si a la Generalitat governen uns o uns altres?

Hi ha, però, raons encara més poderoses. Ahir el president Puigdemont va tornar a fer una proposta de diàleg i ho va fer després que el portaveu del Ministeri d'Exteriors alemany, Rainer Breul, declarés que "és important que els membres del Parlament" constitueixin ”com més aviat millor” un nou executiu perquè "només d'aquesta manera es pot reprendre el diàleg per assolir una solució política a través de mitjans democràtics”.

Efectivament, Catalunya necessita constituir un Govern perquè sense Govern no serà possible cap mena d'interlocució ni d’intermediació. Tots aquests que s’omplen la boca i fan dependre la formació de govern de la investidura de Puigdemont sembla que no s'adonin que Puigdemont només podrà parlar en nom de Catalunya si té un Govern al darrere. Sense Govern, ningú el tindrà per res, i amb un Govern unionista a la Generalitat fins i tot deixaria de tenir la condició d’exiliat polític.

Algú pot considerar que aquesta és una visió pessimista perquè no està escrit que en unes noves eleccions hi torni a haver una majoria sobiranista. Ans el contrari, és optimista preveure que els ciutadans de Catalunya no seran tan borregos com per tornar a confiar amb els que han dilapidat la seva confiança. En tot cas, unes noves eleccions serien com jugar a la ruleta russa i no és un esport gaire recomanable.

El rellotge corre més ràpid del que sembla i la capacitat de l’Estat per allargar els procediments i bloquejar les iniciatives és infinita. Faran tot el que puguin perquè no hi hagi Govern sobiranista a Catalunya ni ara ni mai, des de l’executiu, des del legislatiu, des del judicial i des del BOE i d’El País, valgui la redundància.

Dit això, no cal dir que ara a Catalunya l’únic Govern viable a la Generalitat (sempre que la CUP no passi de l’abstenció al no) ha de ser nomenat pel Molt Honorable Carles Puigdemont. Tothom sap que l’opció de Jordi Sànchez respon a una estratègia de defensa relacionada amb les denúncies davant la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides. Segurament, cal fer-ho per acumular raons, però convindria a continuació no estirar més el calendari, no fos cas que a còpia d’impugnacions, suspensions i recursos, que n'hi haurà de tota mena, arribi de sobte el mes de maig i la ruleta russa ens procuri, com sol passar, un suïcidi.