Em sap greu repetir-me, però les coses són com són o han estat com eren i no com ens hauria agradat. Els dictadors solen morir de mala manera. Hitler es va suïcidar abans de morir humiliat. A Mussolini el van penjar cap per avall i alguns sostenen que li van tallar els collons. A Stalin, segons les darreres versions, el van enverinar, i a Ceaucescu el van afusellar i després van ultratjar el seu cadàver. Franco, en canvi, va morir al llit, va ser enterrat amb tots els honors i ara, també amb honors i solemnitat, ha estat traslladat d’un cementiri a un altre amb un helicòpter de l’Exèrcit. Qualsevol observador estranger que avui s’hagués entretingut mirant les imatges de l’autodenominada exhumació hauria arribat a la conclusió que es tractava d’un nou homenatge al dictador.

En qualsevol cas, les imatges no semblaven cap derrota, ni cap humiliació, sinó tot el contrari. La família Franco ha pogut lluir la seva victòria posant de manifest que continua gaudint del saqueig perpetrat pel règim i dels privilegis propis de l’alta societat. Els més desagraïts han estat els membres de la família Borbó, que no han tingut el detall de participar en els honors del dictador que els va resoldre el futur de l’empresa familiar. I el més vergonyant ha estat que el govern socialista demostri el seu respecte al dictador presidint la cerimònia la ministra de Justícia. I cal no oblidar que l’actual Tribunal Suprem va certificar el juny passat la legalitat i legitimitat del cop d’Estat del 36 assumint que Franco va ser el cap d’Estat des del primer d’octubre de 1936, a penes dos mesos i mig d’iniciada la guerra, quan totes les institucions legítimes de la República es mantenien dempeus davant els rebels.

Pedro Sánchez necessita que pugi Vox per evitar el 'sorpasso' del PP

La iniciativa de Pedro Sánchez amb l’exhumació de les despulles de Franco tenia dos objectius, un interior i un altre exterior. El primer era el purament electoralista i estava pensat després de la moció de censura, quan l’estratègia del líder socialista era presentar-se com a capdavanter de les ànsies espanyoles de canvi després del quinquenni autoritari dels governs del PP. Tanmateix, l’incompliment de la promesa electoral de propiciar un govern d’esquerres ha desacreditat l’operació. Potser Iván Redondo calcula ara que el festival de l’exhumació si no pot aportar més vots al PSOE, augmenti l’excitació dels franquistes i faci pujar Vox en detriment de la resta de forces de dretes, la qual cosa no és banal, atès que, de cara al 10-N, PSOE i PP es disputen la victòria electoral i el marge de diferència és cada cop més petit. Ves per on, el Partit Socialista potser guanyi les eleccions gràcies a Vox, és a dir, a Franco.

El segon objectiu era contrarestar les denúncies catalanes de manca de democràcia i vulneració de drets fonamentals que ha tingut molt bona acollida en els mitjans internacionals. De fet, va ser la campanya sobiranista catalana la que va descobrir als mitjans internacionals que, a diferència de Hitler i Mussolini, Franco continuava sent venerat al Valle de los Caídos 40 anys després de la mort del dictador.

La realitat, però, és que malgrat la llei de memòria històrica, 656 municipis conserven simbologia franquista als seus carrers i encara queden 120 ciutats i pobles espanyols que dediquen el seu carrer principal al dictador. I això només té una explicació: ja els hi està bé. A Espanya, Franco encara és ben viu.