El president Montilla i el president Mas van seure junts a la primera fila de l’auditori on es presentava ahir a la nit el llibre de Francesc-Marc Álvaro, Assaig general d’una revolta, i l’acte ha esdevingut l’assaig general d’una contrició, pretesament transversal en el qual han participat alguns dels que van engegar el procés i s’han penedit, els que no s’han mullat mai i s’apunten al penediment i els que sempre van estar en contra del procés i els encanta assistir a cerimònies d’autoflagel·lació sobiranista per dir-los nosaltres ja us vàrem avisar i qui avisa no és traïdor.

A la Casa del Llibre es van trobar empresaris i sindicalistes, financers i intel·lectuals, i dirigents polítics de dretes i d’esquerres. Hi havia en Josep Sánchez Llibre de Foment, el president del Cercle d’Economia, Javier Faus, i l’exlíder de Comissions Obreres, Joan Coscubiela. I la plana major del PDeCAT amb David Bonvehí; i la plana major d’Esquerra Republicana, amb Sergi Sol, que com tothom sap és el president executiu per delegació de l’Oriol Junqueras. I, a més del president Montilla, socialistes tant significats com Jaume Collboni. I per accentuar la visibilitat transversal, Francesc-Marc Álvaro, que escriu a La Vanguardia, va demanar a l’Ester Vera, directora de l’Ara, que no deixa de ser la competència, que participés en la presentació juntament amb Màrius Carol i Jordi Basté. I precisament va ser l’Ester Vera qui va destacar la transversalitat de la cerimònia, advertint que “aquest llibre no agradarà als maximalistes d’una i altra banda”. Observant la composició de l’auditori, queda fora de l’equació el president Puigdemont i tot el que representa, inclòs l’actual titular de la presidència de la Generalitat, amb la qual cosa arribem a la conclusió que la transversalitat és cada cop més estreta. Tenint en compte l’amplitud de l’espectre, podríem arribar a la conclusió que el col·lega Álvaro, amb el sempre inestimable patrocini de La Vanguardia, ha estat l’artífex del retrobament del nou establishment polític català disposat a assumir el lideratge de la postguerra que, pel que sembla, és la prioritat més disputada.

Qui pot assumir el lideratge social i polític de Catalunya a força de retractar-se, demanar perdó, reconèixer el fracàs, proclamar la derrota, omplir-se la cara de cendra i tot al mateix temps que la repressió arriba al seu clímax amb condemnes de presó?

Tanmateix el problema és com assumir el lideratge social i polític a força de retractar-se, demanar perdó, reconèixer el fracàs, proclamar la derrota, omplir-se la cara de cendra i tot al mateix temps que la repressió arriba al seu clímax amb condemnes de presó. Tant l’Ester Vera com en Jordi Basté i el mateix Álvaro admeten que amb la “victòria judicial” no s’acabarà el conflicte. No ens enganyem. Ganes que s’acabi, menys l’Albert Rivera, en té tothom, però per molt cansats que estiguem tots no hi haurà manera de reconstruir res mentre hi hagi presos i represaliats. Ningú té l’obligació de ser independentista, ni sobiranista, però per dignitat democràtica, que és la clau del procés català, el lideratge mai no l’obtindrà el més resignat o el més claudicant.

Val la pena llegir el llibre d’en Francesc-Marc Álvaro perquè contextualitza molt bé el procés en els seus precedents històrics i perquè denuncia suaument però argumentadament els errors comesos per polítics catalans mediocres. Diu que el seu llibre és un intent d’aclarir-se ell mateix i explicar què els ha passat als catalans, però crec sincerament que és impossible aclarir què els ha passat als catalans sense conèixer quelcom de determinant: què els ha passat als espanyols? Álvaro demana que algun periodista espanyol faci autocrítica de l’actitud espanyola. No n’hi ha, ni n’hi haurà. Si algú hi està disposat tindrà por i si supera la por no trobarà editorial. És el que té la democràcia espanyola.