Aquest dilluns, Francesc-Marc Álvaro ha presentat el seu novè llibre, Assaig general d’una revolta. Claus del procés català (Pòrtic, 311 pàgines. En castellà a Galaxia Gutenberg), del qual totes les sensibilitats polítiques catalanistes que es fan i es desfan poden treure argument per explicar i justificar la seva posició durant el procés. Certament, Assaig general és una “reflexió severa” sobre el procés, com n’ha dit en Jordi Amat, i alguns ho aprofitaran —ja ho fan— per fer passar que Álvaro ha escrit una desautorització de l’independentisme.
Aquest és el risc de ser Francesc-Marc Álvaro aquests dies: que un dels analistes que l’independentisme tenia com a veu de capçalera sigui presentat com una peça capturada o com algú que ha canviat. El llibre, però, no s’acaba fins que s’acaba i deixa poc espai per a aquests tripijocs. El propòsit declarat de l’autor és un altre. “No volia un llibre per a creients ni per a ressentits”, ha dit aquest dilluns en la presentació. “Vull fer una cosa que no sé per on petarà però que no serà còmoda de llegir”, ha explicat que va dir al seu editor.
Assaig general era esperadíssim, entre altres coses perquè venia precedit de Per què hem guanyat, publicat al novembre del 2015, mentre que aquest Assaig bé es podria sotstitular Per què hem perdut. També, esclar, perquè Álvaro, que es declara “independentista sense fonamentalismes”, és un dels analistes polítics que gairebé tothom s’escolta: escriu a La Vanguardia diversos cops per setmana i apareix cada dimecres a El Món a RAC1.
Un prec i una confessió
És un llibre d’analista, no un volum periodístic. Desgrana per què el procés (“l’assaig general d’una revolta per demanar respecte i reconeixement”) acaba com va acabar. La primera causa és el “biaix antipolític” del moviment, marcat pel “tenim pressa”. Les altres tres: “El desconeixement de la mentalitat de les elits de Madrid, el fet de no valorar el que representa el monopoli de la violència en mans de l’estat i un excés de confiança en el discurs sobre els interessos materials de la població per sobre dels sentiments de pertinença”.
En conseqüència, raona més endavant, “l’independentisme ha volgut eludir sistemàticament la complexitat inherent a la seva mateixa missió i, en fer-ho, s’ha autosabotejat, en benefici d’una propaganda que presentava el procés com una cursa que arribaria a la meta tant sí com no”. L’autor acaba descrivint el procés amb els arguments de Xavier Melero, l’advocat defensor del conseller Joaquim Forn, i conclou: va ser un trompe-l’oeil, una d'aquestes pintures que produeix la il·lusió que és composta d'objectes o figures reals, però que no ho són.
Al final de la presentació, Álvaro ha fet un prec i una confessió. “El prec, ingenu potser: m’agradaria que algun periodista o analista dels que escriuen a Madrid fes un llibre equivalent, amb autocrítica, explorant els angles morts del que ha passat als interiors del Madrid polític. Perquè el diagnòstic ha de ser compartit. Serà incomplet si només el fem des d’aquí”. I ha llançat un avís: “Seria un error confondre la victòria judicial amb la resolució del problema”.
I la confessió: “És el llibre més difícil que he escrit en la meva vida”, ha explicat. Perquè havia d’agafar distància. Pel factor humà (“conec a tots els que són a la presó i a l’exili i alguns són amics”). Perquè “m’ho volia explicar a mi mateix, fer un intent per aclarir-me”.
El llibre l’han presentat el director de La Vanguardia, Màrius Carol; la directora de l’Ara, Esther Vera, i el director d’El Món a RAC1, Jordi Basté. Entre els assistents a la presentació s'aplegava gairebé tot el catàleg dels que no s’enfaden si els diuen catalanistes, independentistes o no: Roger Torrent, Esther Capella, Josep Bargalló, Artur Mas i Helena Rakosnik, José Montilla, Javier Godó, Juan José López Burniol, Antoni Puigverd, Paola LoCascio, Jordi Amat, Marçal Sintes, Lluís Recoder, Manuel Cuyàs, Montserrat Comas d’Argemir, Joaquim Puyal, Miquel Puig, Josep Sánchez Llibre, Joan J. Queralt, Jaume Collboni, Eduard Martí, Sergi Sol, Miquel Martin Gamisans, Carles Campuzano, Joaquim Coll, Montserrat Tura, Joan Coscubiela, Javier Pacheco, Xavier Fina, Neus Bonet, Toni Aira, Vicent Sanchis, Jordi Barbeta, Lluís Font, Josep Maria Martí Rigau, Antoni Gutiérrez Rubí, Carles Vilarrubí, Laia Bonet, Lola García, Josep Ramoneda, Josep Martí Blanch, Emili Rosales, Jordi Pina, Andreu Van den Eynde, Mònica Sabata, Francesc Canosa, Marta Pascal, Martín Rodríguez Sol i David Bonvehí, entre d'altres.
